Vitor Roque il·lumina la tenebra

A saber quant creu Xavi en els arguments pels quals, al seu parer, calia marxar sense haver marxat, com el barbut de Pimpinela, que fingia que fotia el camp i només es girava una mica. La premsa i els generadors d’opinió han atonyinat Xavi, d’acord. Les xarxes socials són, sovint, un lloc inhòspit per al seny. També d’acord. Però el problema de veritat, i vet aquí el drama, sempre ha estat el joc de l’equip. En el disgust que desperta aquest grup de futbolistes sense pla ni ànim de rebel·lia. Un somieig va ser fabricat sobre el clatell de l’entrenador. L’al·lucinació, del tot comprensible, tenia a veure només amb el seu passat com a futbolista, sense tenir en compte que això no assegura l’èxit a la banqueta. Sobretot si les habilitats, tant en la gestió esportiva de l’equip com en la gestió emocional del maleït entorn, no estan a l’altura.

Així que aquest Barça que, davant Osasuna, s’havia d’alliberar després de l’adeu en diferit de Xavi va ser el mateix equip dels temps en què ningú sabia que l’entrenador tenia decidit acabar al juny. Ni hi va haver canvi en l’ànim dels jugadors, ni sorpreses en l’alineació –més enllà de la titularitat de Cubarsí–, ni hi va haver noves solucions tàctiques que alleugessin el turment que suposa controlar el badall. Però també la pena.

Tan forta és la rutina d’aquest Barça que els patrons es repeteixen sense remei. Si bé aquesta vegada no va encaixar un gol en el primer sospir, no es va salvar de sumar un nou lesionat a la pandèmia. El novè. Ferran Torres va arrencar a plorar al veure que ni tan sols podria passar del minut cinc. Les seves fibres van esclatar.

Vitor Roque era l’únic davanter a la banqueta. Però no va sortir ell, sinó Fermín, que devia maleir el dia perquè de poc li va servir ser l’únic interior que oferia un xic de mobilitat entre el futbol museístic de De Jong i Gündogan. Tot i que Xavi, que havia vist que el seu equip va ser incapaç de rematar a porta en el primer temps, tenia, ara sí, un pla amb Vitor Roque. Tot i que per executar-lo hagués de sacrificar el pobre Fermín, de nou a la banqueta en el 62.

Abans que un tingués la temptació de recriminar a l’entrenador aquest afront, Roque ja li havia donat la raó. Va trigar 72 segons a rebre la centrada de Cancelo i posar el cap per fer el primer gol amb el Barça. I va trigar cinc minuts a provocar l’expulsió d’Unai García, que va agafar el noi sense adonar-se que ja tenia una groga.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Però ni tan sols en situació d’avantatge i amb un futbolista més es va calmar el Barça, per molt que Vitor Roque seguís a la seva –va oferir un gol a Lewandowski, anul·lat per fora de joc-, i que Lamine Yamal insistís en la recerca de la perfecció artística davant les queixes del seu company polonès. L’equip blaugrana va haver de suportar com l’Osasuna acaronava l’empat fins a tres vegades. Raúl García va estavellar la pilota al pal, el discutit Iñaki Peña va posar la mà davant Moncayola i un fart de patir en l’afegit van portar l’afició de Montjuïc al límit.

"Que el cel existeixi, encara que el meu lloc sigui l’infern", una veritat plorada per Jorge Luis Borges i a la qual Vitor Roque va donar tot el sentit mentre mirava al cel. Amb les flames cremant al seu voltant.