0-5

El 0-5 es va convertir aquell dia en un marcador icònic que ha passat a ser l’emblema del que s’entén per una golejada i que no necessita cap més expressió que la salutació que es va expandir a Barcelona i a Catalunya amb els cinc dits de la mà oberts. Acompanyat per un somriure, per tot el que implicava la victòria. Més important en les connotacions extraesportives que en les purament futbolístiques.

Era la jornada 22 d’un campionat de 34 partits, enmig del febrer, un mes anodí i sense rellevància en termes decisoris. El Reial Madrid no era rival en la Lliga, setè a 9 punts de distància (31 a 22). L’amenaça l’exercien el Saragossa i el Màlaga (25 punts), l’Atlètic i l’Athletic (24). El Barça havia sigut penúltim en la sisena jornada, després del 0-0 del clàssic al Camp Nou i es va enlairar amb el debut –es va retardar per problemes burocràtics en la federació espanyola– de Johan Cruyff en la vuitena. L’equip es va mantenir 26partits invicte i va cantar la victòria a cinc jornades del final a Gijón (2-4).

Els inconvenients de fora

"Sabíem que si guanyàvem el Madrid ens proclamaríem campions", ha explicat sempre Carles Rexach durant els 50 anys transcorreguts. L’ombra dels blancs era allargada per la por que infonia el seu domini total en les estructures del futbol. El Barça sumava 13 anys (des del 1960) sense guanyar una Lliga, una cosa antinatural en un equip de potencial semblant al del Madrid, nou vegades coronat. L’Atlètic en va conquerir tres, i el València, una. Al Barça sempre li sorgien inconvenients fora de casa. Sense anar més lluny, en el curs següent (1974-75) va perdre a 10 sortides seguides.

El clàssic es va jugar vuit dies després que naixés Jordi Cruyff i quatre dies després de la derrota d’Espanya davant Iugoslàvia que apartava la selecció del Mundial-74. Hi van acudir dos jugadors blancs (Benito i Amancio) i quatre blaugranes (Juan Carlos, Asensi, Marcial i Rexach), que es van retrobar en un duel que també involucrava els estrangers el primer any de l’obertura de fronteres. L’alemany Günter Netzer (i l’argentí Óscar Mas) davant Johan Cruyff (i el peruà Hugo Sotil). Netzer i Cruyff es van passejar en la diferent concepció de l’expressió. L’indici de reacció del Madrid amb l’entrada de Luis Molowny pel destituït Miguel Muñoz després de 14 anys a la banqueta es va frenar de soca-rel.

Dues novetats

Notícies relacionades

Jorge Martín, contra tots i contra tot

El trist Nadal de Frenkie de Jong

Va jugar Quique Costas en lloc de Paco Gallego, sancionat per acumulació de quatre targetes blanques, així funcionava llavors, en lloc de cinc i grogues, i va jugar Pere Valentí Mora al lloc del titularíssim Salvador Sadurní. Michels havia garantit la seva alineació malgrat que no es va entrenar en tota la setmana per una bursitis al colze, però la sorpresa es va produir diumenge al matí, vuit hores abans del partit.

El balanç de victòries dels Madrid-Barça, fins aleshores, era de 30 a 6, i el triomf culer més ampli havia sigut un 1-3 (1966). "El més normal és que guanyem", havia dit Michels en la vigília, indiferent a aquests antecedents. "És un resultat i un partit que quedarà gravat amb lletres d’or en la història", va aconseguir aventurar Agustí Montal, president del Barça.