Pol Makuri lluita pels seus somnis

Una sabatilla al peu esquerre i una bota al dret. I l’inseparable bastó a la mà esquerra. Pol Makuri Redolad (La Paz, 1991) va néixer amb una hemiparèsia, una paràlisi cerebral que li limita la mobilitat al costat de dret del cos, però que no li ha impedit ser esportista al més alt nivell. El 2022 es va convertir en el primer espanyol amb paràlisi a competir en uns Jocs Olímpics d’Hivern. Aquest gener va completar la marató d’Oman, 165 quilòmetres en autosuficiència pel desert.

"Per a mi és una sort tenir aquesta diversitat funcional", assegura. Fill de cooperants catalans, Makuri –que no és cognom, sinó un nom bolivià– va néixer a La Paz. Als nou mesos van tornar a Catalunya, on van començar a detectar que amb prou feines movia la part dreta. El metge li va diagnosticar hemiparèsia. "Mai ha sigut un impediment per a mi", postil·la.

Makuri ha practicat esport des de petit i la muntanya el va atrapar. Quan tenia set anys es va perdre per Benasc amb la seva família. A la llunyania va veure un refugi. "Deixeu-me aquí, marxeu, que jo em quedo a viure aquí. Aquí soc feliç", els va dir als seus pares.

Va començar jugant a hoquei perquè un entrenador li va dir que no podria fer-ho al ser un esport amb molt contacte. Es va repetir aquesta frase moltes vegades al cap. I no va parar fins a jugar contra l’equip que li va dir que no podria fer-ho. "Aquesta va ser la meva gran victòria", recorda. "Això em va ajudar molt a lluitar per uns Jocs".

Practicava esquí de fons des de petit amb la família, i es va tornar a posar els esquís. No pensava a competir. Fins que una persona amb hemiparèsia li va explicar que havia anat a una Copa del Món. "Si tu hi has anat, ¿per què jo no?". Es va buscar un entrenador i va començar a lluitar pel seu somni.

El 2011 va aconseguir arribar a la seva primera Copa del Món. Allà, l’esportista d’Igualada va tenir el seu primer contacte amb l’esport paralímpic: "Em vaig trobar amb ferits de guerra, malformacions… històries molt fosques i tots ells amb un somriure d’orella a orella. Tinc la sort que la meva malaltia és de naixement. No conec cap altre mode de vida ni he hagut de superar un trauma, no sé com reaccionaria en aquests casos".

Amb una bota i una sabatilla

Després d’estar 12 anys sent l’únic esportista paralímpic en esquí de fons a escala estatal, va aconseguir arribar als Jocs Paralímpics d’Hivern de Pequín 2022. "Allà t’adones de tot el camí que has fet, de totes les caigudes, tots els obstacles que has hagut de superar, i hi dones sentit", expressa emocionat, ja que assegura que encara avui no ha aconseguit treure totes les emocions.

Fa un parell d’anys va penjar els esquís per dedicar-se a les carreres de muntanya per complet. El seu punt fort són les pujades. El 2018, va començar a córrer amb una bota i una sabatilla: "El cos li va reaccionar molt bé. La cama dreta està protegida i amb l’esquerra puc treure el màxim rendiment. A més, em fa visibilitzar més la meva discapacitat".

Al desert d’Oman, va descobrir un terreny que desconeixia per complet, la sorra i les dunes. Van ser 165 quilòmetres en autosuficiència amb el corredor de llarga distància Albert Jorquera. Van finalitzar tercers per equips amb 35 hores i 10 minuts. "El camí va ser molt dur, el peu podia petar en qualsevol moment. Però vam viure moments màgics, vam veure postes de sol, vam riure moltíssim i quan ens vam adonar que havíem superat una bogeria així, va saltar alguna llàgrima", explica Makuri.

"L’esport d’alt rendiment m’ha permès conèixer el meu cos d’una fora extraordinària. M’ha permès enfortir la part dreta del cos i tenir un autoconeixement de la meva diversitat funcional molt gran", explica. Makuri combina la feina d’administratiu amb els entrenaments, que realitza sis vegades a la setmana, dos dies de bici i quatre corrent.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

"Lluito pels meus somnis", explica. "No vull que el camí sigui fàcil, sí que sigui factible. Una persona que ho ha tingut fàcil per ser a dalt perquè té un do no tindrà els mateixos valors que una que ha hagut de treballar moltíssim per arribar-hi", conclou. Encara li queden alguns somnis per complir, li agradaria entrar al circuit UTMB, on hi ha els millors corredors de muntanya de llarga distància.

¿Per què posa el cos al límit? "Per viure grans històries".