Nens prodigi

Estic seguint amb bastanta atenció la irrupció de Pau Cubarsí, més que res per no malgastar cap ocasió de dir Cubarsí guanya el Madrid. En aquesta línia d’interès inusitat, l’altre dia vaig llegir en aquest diari un reportatge molt maco que firmava Arnau Segura, i que explicava els orígens de Cubarsí, que és d’Estanyol, un poble molt petit de la província de Girona. El meu moment preferit va aflorar amb la declaració d’una veïna, que explicava que una senyora, al sortir de missa, va demanar un aplaudiment col·lectiu "perquè tenim un jugador del Barça". I és clar que sí. Se m’acuden pocs motius tan nets per aplaudir tots junts a la plaça del poble: tenir-ne un al Barça. Ara vull un reportatge sobre aquesta senyora.

Cubarsí té 17 anys. Va debutar amb 16 i poc després Xavi, el seu entrenador, va dir que no aparentava tenir 16 anys. Efectivament: l’endemà en va fer 17.

Amb 16 o amb 17 anys, es podria dir que Cubarsí és un nen prodigi. Sigui pel motiu que sigui, jo sempre empatitzo molt amb els nens prodigi. Potser això em passa perquè sé el que és créixer envoltat d’altes expectatives. La meva mare esperava molt de mi, des de petit. Jo estava tan tranquil, de nen, veient a la tele dibuixos animats, i la meva mare s’asseia al meu costat i començava a acariciar-me el cabell, en una entranyable escena que solia trencar-se quan articulava els seus pensaments en veu alta. "Enrique –em deia–, de gran seràs calb".

La meva mare repetia molt això de quedar-me calb i jo vaig créixer amb aquesta pressió sobre les meves espatlles (mai millor dit). Hi ha mares que fantasiegen amb un fill ministre, astronauta o futbolista: la meva em va mentalitzar per ser calb. Sense venir a tomb, en qualsevol viatge a la carretera, la meva mare repassava el nostre arbre genealògic amb una cruesa sobrenatural, i etiquetava un calb després d’un altre a les ramificacions de pare, avis, besavis i oncles diversos. La seva argumentació era implacable: alguna vegada al perruquer se li acudia comentar que jo tenia molt cabell, que no em quedaria calb, i la meva mare sortia a l’atac traient-se de la màniga algun cosí tercer o quart que de petit també tenia molt cabell, que era el grenyut del poble, i es va quedar calb als 20 anys.

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

Amb aquesta perspectiva a l’horitzó, no vaig tenir més remei que viure ràpid, a tot drap. Com una estrella del rock però sense rock i sense estrella. Mentre tingués cabell, no podia malgastar ni un cap de setmana. Ni tan sols un indici de festa entre setmana. Havia d’aprofitar el temps abans que arribés la carta. Perquè aquesta és una altra. Mirava la bústia de casa per si arribava la carta dels que fan les estadístiques oficials del percentatge de calbs entre la població adulta, per si em tocava. Així, entre una cosa i una altra, vaig encadenar bogeries: vaig buscar una feina, em vaig casar jove, vaig tenir tres fills i fins i tot em vaig fer columnista precoç, abans fins i tot de l’Erasmus.

No obstant, i per a disgust de la meva mare, he fracassat. A l’estiu vaig fer 40 anys i encara no soc el que es diu calb. Demano perdó: encara tinc cabell i no m’ha arribat cap carta. Fins i tot en això, en una cosa que semblava tan clara, he decebut la meva pobra mare i per això empatitzo sempre molt amb els nens prodigi del futbol, i vull que compleixin les expectatives, que no es traumatitzin i que els vagi bé: perquè els brindin ovacions al sortir de missa, al poble, i la seva família estigui orgullosa d’ells, com la meva mare dels meus cosins calbs.