El Barça i la realitat

Mesos de molt soroll entorn del futur del FC Barcelona i Nike. Una relació que va començar el 1998 i que hauria de prolongar-se fins al 2028. O no. El club se sent maltractat perquè diu que li arriben propostes molt més lucratives. La marca considera que ja va fer un esforç que no requereix actualització. Entremig, rumors d’acostaments a Puma, Hummel o fins i tot llançant la seva pròpia marca. La disparitat d’opinions és alta, entre els que ho consideren una temeritat més i els que consideren que és una disrupció necessària que, a llarg termini, pot ser molt més rendible que el model clàssic.

El que paga el gegant nord-americà: 55 milions d’euros fixos de fee, un compromís d’inversió de 30 milions en màrqueting i royalties per totes les vendes als seus canals propis i la venda majorista a cadenes com Base Detall Sport o Intersport. ¿Una marca pròpia permetria generar uns guanys nets equivalents o superiors al que paga i inverteix Nike?

Ara passem al que mou BLM, la filial blaugrana per explotar el seu marxandatge. És una gran font d’ingressos, però no és un negoci global: el 81% dels 100 milions que va facturar el 2022-2023 es van generar a partir de la xarxa de botigues pròpies i un 45% de les vendes online a Europa es van registrar a Espanya. L’activitat es concentra essencialment entre aficionats locals i com una extensió més del visitant internacional que ve a veure un partit.

Es desconeix quant paga Nike en funció de quant ven pel seu compte a la resta dels continents on s’encarrega de la venda online, però les xifres que mou BLM a França i Alemanya (un milió d’euros anual cada un) ja donen una pista que no estem parlant d’una mina d’or. El pes de les rèpliques no oficials és alt a l’Àfrica, Àsia o Llatinoamèrica, la penetració del soccer als EUA és encara escassa –però creixent–, i la Premier League sempre serà un rival a tots els territoris.

Notícies relacionades

Jorge Martín, contra tots i contra tot

El trist Nadal de Frenkie de Jong

El dubte és quant més podria vendre’s internacionalment amb un model de marca pròpia i un partner de distribució global com podria ser Fanatics, que coneix bé aquest rol pels seus acords als EUA i que ja va sondejar la compra del 49% de BLM en el passat. Una crítica del Barça a Nike, i que ja va sancionar la Comissió Europea, va ser la de limitar l’oferta de producte dels clubs en ciutats on ja tingués un equip potent.

Passem a la despesa. El 2022-23, BLM va comptabilitzar 40,2 milions en compres de producte –s’entén que essencialment peces a Nike, però també hi ha la producció de línies pròpies de moda. És l’altre front on es considera que podria obtenir-se més marge, al contractar directament la producció. Però també és el risc. No és el mateix roba de carrer que material tècnic. ¿Es pot aconseguir una qualitat al nivell del que exigeix l’elit sense un soci estratègic? ¿Té el Barça la mateixa força que Nike per negociar preus amb els proveïdors? ¿I l’equip de disseny? ¿Es pot fer tot això en menys d’un any? La meva sensació és que no, però el 2028 no queda tan lluny.