El dolor insuportable del Barça

El dolor té molt a veure amb la incomprensió. Però sobretot hi té a veure amb la por.

Pedri, amb les conques dels ulls com a dipòsit de llàgrimes, es va asseure a la banqueta amb la musculatura un altre cop destrossada. La seva mirada estava perduda. Extraviada en aquest laberint sense sortida des que, en la seva primera temporada, va ser espremut fins quedar-se primer sense alè i després sense esperança. Aquest gest de profunda confusió va ser el que va mostrar també Frenkie de Jong assegut a la llitera, trencat també pel dolor. No tant per aquest turmell recargolat i transfigurat en bola, sinó per la sensació que la pau tampoc està al seu abast. Tampoc per al Barça, amb un cor foradat i incapaç de retallar la seva distància amb el Reial Madrid i de superar el Girona.

I així, en amb prou feines aquests 20 minuts que van separar una lesió de l’altra, el Barcelona va veure desfilar molts d’aquests dimonis que impedeixen cap redempció. Xavi Hernández, que va tornar a pagar la seva frustració amb un àrbitre –va complir cicle de targetes i no podrà dirigir l’equip davant el Mallorca–, va veure de sobte com al seu centre del camp s’obria un forat cap a l’abisme. Tot això en l’avantsala d’aquest partit de tornada de vuitens de la Champions contra el Nàpols en què el club, amb la caixa forta plena de teranyines, s’hi juga tant.

Amb la tristesa com a únic fil conductor del partit en un San Mamés ressacós i endormiscat després de veure com l’Athletic tornava a accedir a una final de Copa, el Barça només va poder jugar a batzegades. Sense ordre ni pla de joc, amb més cops de pilota que seny i amb l’única obsessió de no cometre errors que pogués aprofitar un Athletic també esfilagarsat pels descansos oferts per Ernesto Valverde, que va trobar a faltar l’agitació del sancionat Nico Williams. El seu germà Iñaki, tantes vegades flagell blaugrana, aquest cop no la va encertar.

Cubarsí, que va guanyar el pols per un lloc al centre de la defensa a Íñigo Martínez, va estar molt més tranquil que Araujo, condemnat a donar inici al joc amb el seu peu de pedra. Mentre que Raphinha, a qui Xavi ha tornat la titularitat per discutibles que siguin els seus mèrits, va passar tan inadvertit a la dreta com a l’esquerra, quan Lamine Yamal va haver de substituir Pedri a punt del descans.

En el Barça de Xavi l’origen del joc és Christensen, un central a qui se li pot demanar que robi, però no que imagini. Significatiu. Així que només les accions esporàdiques, mai el joc coral, podien acostar l’equip al gol. Només va estar a prop d’aconseguir-ho Cancelo, que va treure partit de la seva privilegiada tècnica amb un xut des de l’altra banda que entre Unai Simón i Yeray van rebutjar al caire de l’abisme. Va ser l’únic acostament barcelonista. Ter Stegen tampoc va haver de mostrar les mans a ningú.

Amb el centre del camp convertit en una autopista cap al no-res, amb els pobres Fermín i Gündogan clavats en cantonades d’un llit sense llençols, Xavi va buscar remei un quart d’hora abans del desenllaç traient a jugar Oriol Romeu, de qui ningú s’adona, i Joao Félix, que ha passat a ser un mer busca-raons en manifestacions de pensionistes.

L’equip tornava a quedar en mans de Lamine, que almenys va intentar forçar un penal a Berenguer mentre Lewandowski mirava i Vitor Roque, una altra vegada en la urgència, reposava.

Notícies relacionades

"El ‘wrestling’ no és un joc"

Lamine Yamal, el referent de la generació 304

No hi va haver manera d’entendre que Xavi i els seus futbolistes, en una nit que podien haver fet somiar a la seva afició amb alguna cosa diferent de la més trista indiferència, es deixessin engolir per l’apatia i la por.

El Barça té en l’actualitat un dolor insuportable.