San Mamés no va ser Corea

Ahir a la nit va venir a veure el partit Alejo Stivel, el líder de Tequila, que prepara les seves memòries i canta com els àngels, sobretot si guanya el Barça. Com tots els músics, des de Sabina a Los Secretos, té dins seu la melancolia que de vegades van tenir Els Beatles d’Eleanor Rigby.

A casa seva, en el cas de Stivel, aquesta melancolia ajunta Mercedes Sosa amb Julio Cortázar. Aquest últim deia, en un conte famós No se culpe a nadie. Però ahir a la nit va estar al meu costat, mentre ploràvem per la lesió de Pedri, i ploràvem sobre el plor de De Jong, i va estar Stivel culpant el Barça d’un joc sense premi, fet per sortir de l’encallador, però corrent el risc de no ser altra cosa que un acovardit visitant de San Mamés. Com si tingués por de San Mamés.

Quan va dir això últim, que el Barça semblava tenir por de San Mamés, a l’artista argentí, amic de Messi i de tutti quanti, li va venir a la ment una frase llegendària dita després d’un partit més dur que aquest, jugat entre els mateixos equips, per Bernd Schuster, el llegendari futbolista blaugrana que també va ser blanc i blanc-i-vermell.

Cortesia a Pedri i De Jong

Després d’un partit jugat a matadegolla, en què els bascos i els catalans (diguem-ho així) van estar a punt d’arribar a les mans, l’extraordinari futbolista alemany, que tenia aquestes sortides, es va posar davant els micròfons i va dir el que després va ser llegenda: "San Mamés no va ser Corea".

Ahir a la nit va ser un barri de Bilbao, San Mamés, un lloc d’enorme esportivitat que s’entotsola quan el contrari, en aquest cas l’equip de Xavi, s’acosta perillosament a la meta. Cada vegada que això passava, i va ser unes sis vegades, la graderia, feta de gent que havia aplaudit amb ànim de cortesia a Pedri i a De Jong, tots dos inhabilitats per al joc per lesions que els van omplir de llàgrimes, feia un silenci ple de crits i xiulets que no semblaven un homenatge sinó la invitació al desistiment del contrari. Davant això el Barça va ser cavallerós: va continuar jugant, de manera que aquest costat Corea del que parlava Schuster, i de què m’informava Alejo, no va sorgir per enlloc.

Tampoc va fer la seva aparició el geni, ni d’un costat ni de l’altre; potser Corea, que allò fos Corea, podria haver sigut més divertit. Vaig veure l’altre dia l’Athletic-Atlètic, i allò sí que va ser Corea, però del sud: des del principi l’equip de Valverde es va posar a passar i a jugar fins que l’equip a què li falta Griezmann va donar notícies de les seves enormes carències.

El benefici del dubte

Notícies relacionades

L’Osasuna presenta recurs per «alineació indeguda» d’Iñigo Martínez amb el Barça

Carlo Ancelotti serà jutjat dimecres per un frau fiscal de més d’un milió d’euros

El Barça d’ahir a la nit va poder guanyar, més que l’Athletic, i no ho dic perquè jo sigui blaugrana, sinó perquè em va semblar que el trenat futbolístic del meu equip era més grat, més potent, més enginyós. Però com que cap dels dos va guanyar, i cap dels dos pot presumir d’haver pogut fer-ho, crec que aquest Barça es mereix el benefici del dubte, i un aplaudiment, fet a més llàgrima i afecte per aquells dos que se’n van anar, de debò, plorant.

San Mamés no va ser Corea. Va ser, simplement, el camp del qual van venir Iribar i Garay, i aquesta és la font que brolla i corre a favor del futbol.