El Barça va a totes de debò

El Barça va frustrar i va passar per sobre d’un Atlètic que feia més de 14 mesos que no perdia a casa (Dembélé va tenir llavors la culpa). I va demostrar que la seva progressió és real. Ja és segon a la Lliga i a Europa, per molt que esperi el PSG, ja ha perdut la por.

L’extenuació física i emocional producte de les classificacions europees contra el Nàpols i l’Inter va condicionar de mala manera el pla de partit dels dos entrenadors. Si bé Xavi Hernández va perdre Cancelo abans de viatjar –no hi va haver més detalls sobre la seva absència– (va entrar Hèctor Fort), Christensen (va caure en l’escalfament; es va fer lloc a Fermín), i va pensar que també havia de donar una mica de descans a Lamine Yamal, a qui cada vegada es veia més esgotat (es va colar João Félix), Simeone va anar més enllà. Va deixar el tècnic de l’Atlètic fora de l’onze el seu capità, Koke, i el seu futbolista estendard, Griezmann.

Les conseqüències a tot això van ser immediates. Al Barça li va costar més de mitja hora entendre de què anava el partit. Gündogan, que sovint sembla jugar sol, es desesperava al veure com els seus companys no buscaven desmarcatges. L’Atlètic, en canvi, el que trobava a faltar era algú en condicions per rematar. No seria Morata, tot i que va ser Barrios qui va fallar la millor opció dels blanc-i-vermells després que Ter Stegen també errés en la construcció.

Va haver de ser Gündogan qui refés el guió. El futbolista alemany no necessita ornaments. En té prou amb entendre el joc i controlar el temps. Va retallar just quan havia i va esquerdar en canal l’entramat de Simeone amb una passada vertical que va activar, per fi, Lewandowski i João Félix. El polonès es va desentendre de l’egoisme propi de qui es dedica al gol, i va buscar la manera d’assistir on devia. I João Félix no va haver de fer més que confirmar el que ja se sap. Pot estar a la lluna o el poden posar a parir, que ell va a la seva. Va posar el peu dret amb insultant gansoneria i va batre Oblak davant l’enuig de la grada.

Però el que havia de ser un moment de certa pau, el va traslladar Xavi al territori de l’enuig. Feia una bona estona que el tècnic es queixava del criteri en les faltes i les targetes del col·legiat principal, Sánchez Martínez. De Paul ja estava llavors repartint estopa. Fins que l’àrbitre va decidir actuar. Primer li va treure una targeta groga mentre els suplents del Barça no podien amagar el riure. I al veure que Xavi continuava a la seva, l’àrbitre el va expulsar. "¿Què he dit?", preguntava l’entrenador mentre deixava una altra vegada al comandament el seu germà Òscar, que comença a agafar-li el gust a la direcció.

El Barça no va pagar l’absència de Xavi. Tampoc l’ingrés de Griezmann i Memphis al camp. De fet, es va fer de dia en el segon acte recordant que Lewandowski va ser al seu dia el millor rematador d’Europa. A De Paul se li van creuar els cables i va permetre que Raphinha se n’adonés com el polonès avançava. El control de Lewandowski previ a la martellada a la xarxa va deixar Oblak amb la boca tan oberta com el maluc.

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

Va intentar l’Atlètic pressionar una mica, sense adonar-se que Cubarsí també sabia tancar l’àrea al Metropolitano. I on no va arribar l’adolescent, ho va fer Ter Stegen. Dues parades consecutives a xuts de Llorente i Memphis van servir perquè Simeone es convencés que allò no hi hauria manera d’aixecar-ho. Ho va deixar clar una altra vegada Lewandowski, que es va donar el gust d’oferir una altra assistència, aquesta vegada un centre amb rosca que Fermín va rematar com un àngel suspès al cel. Ja en l’afegit, Nahuel es va guanyar la vermella carregant-se Vitor Roque, que també amenaça d’unir-se a aquest equip dels desheretats.

El Barça va a totes.