"Vaig en moto perquè el meu pare se’n va anar del cap i me’n va comprar una"

Seriosament als nou anys, però quan en tenia sis o o set, els Reis Mags em van portar una moto de cros, una 50cc, que jo realment no havia demanat. Al meu pare li encantaven les motos, i com que jo era molt atrevida, ho va provar amb mi. Jo no deia a res que no. Per a mi la moto significava passar-ho bé el cap de setmana a casa de la meva àvia, on hi havia un petit circuit.

¿En quin moment s’ho va prendre més seriosament?

Vaig començar seriosament també de retruc, jo només havia fet cros, havia pujat a la moto cinc vegades comptades, però el meu pare es va il·luminar i em va apuntar a les proves de nens pilots Promo RACC. No havia pujat mai a una moto de velocitat, però aquell dia va ploure i les proves es van suspendre. Van seleccionar els elegits per entrevista, jo els vaig caure en gràcia i ho vaig aconseguir. Allà ja vaig començar a anar amb moto de veritat, entrenar i competir. Era dolentíssima. Però vaig anar millorant. Vaig començar a anar ràpid de veritat quan vam fer el salt a la roda alta.

¿Es va plantejar deixar-ho en alguna ocasió?

Vaig tenir un accident fort en una competició a Estoril [Portugal] i vaig deixar d’anar amb moto una temporada perquè el meu pare es va espantar. Vaig caure i em vaig trencar la clavícula. Em vaig quedar inconscient i no recordo res, em vaig despertar a l’hospital. El meu pare volia que ho deixés, però li vaig dir: "¿Perdona? Tu m’has ficat aquí. ¿Com que ara no hi ha motos? Ara soc jo la que ho vol. Haver-me apuntat a una altra cosa".

¿Quines expectatives té per a aquesta temporada?

Correré el primer Mundial femení. Les pilots estan dividides entre les que opinen que és una gran oportunitat i les que creuen que no ens hauríem de separar. Jo soc partidària dels campionats mixtos, de fet, tota la meva vida he corregut amb nois. Vaig començar a córrer només amb noies després de la lesió per anar recuperant el ritme i perquè era bastant més fàcil econòmicament. En els campionats mixtos era més difícil que algú apostés per mi i em patrocinés.

¿Com va ser córrer en una competició femenina?

Els dos anys que vaig ser a Itàlia corrent el campionat d’Europa femení em van obrir moltes portes. Sempre dic que podem córrer amb homes, ho hem demostrat, però també soc conscient que vaig amb moto perquè el meu pare se’n va anar del cap i me’n va comprar una. Però si les nenes no veuen noies amb moto, és més difícil que algun dia diguin: "Mama, vull una moto".

¿Creu que aquest campionat demostrarà que les dones també poden ser competitives?

Sí. Però m’agradaria que això no fos una barrera per apartar-nos de les competicions mixtes. Sempre hi haurà el típic comentari: "És que no hi ha noies que guanyin a MotoGP". És clar, però és que ¿quantes noies en proporció amb nois hi ha? Si només n’hi ha una no pots pretendre que guanyi sempre els altres.

¿Servirà llavors per equilibrar la presència femenina en la categoria reina?

Aquest és l’objectiu que hauria de tenir aquest campionat, segons la meva opinió. Que el mixt fos mixt de veritat. Espero que sigui un trampolí, no una barrera, perquè en un futur sigui més fàcil per a elles.

¿És possible dedicar-se professionalment a les motos?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

No, jo treballo. Ahir mateix vaig arribar a l’entrenament i li vaig dir a l’entrenador que no podia més. Treballo com qualsevol persona normal, soc administrativa en una empresa amb les meves 40 hores setmanals i estic estudiant l’últim curs de relacions laborals. Amb aquest ritme, entreno menys del que deuria, però cada dia inverteixo mínim dues hores de bici, gimnàs o trial. La moto és el que menys toco, lamentablement.

¿Es pot arribar a viure d’això?

Quan em pregunten quin és el meu somni, la gent sempre creu que diré: "Ser campiona de MotoGP". Però realment només desitjo poder arribar a viure d’això algun dia. M’agradaria que els quatre o cinc anys de carrera que em queden m’hi pogués dedicar al 100%.