Chris Sharma: "L'escalada és un viatge per conèixer-te a tu mateix"

¿Què té l'escalada per invertir-hi tota una vida?

Per mi va ser amor a primera vista. Jo vaig començar a escalar l'any 1993 amb 12 anys i vaig ser un dels primers escaladors joves que es van convertir en un fenomen sent un producte d'un rocòdrom. Jo vaig començar quan tenia 12 anys i perquè van obrir un rocòdrom al meu poble. Això era un nou paradigma per al món de l'escalada perquè fins aleshores començava a través d'un amic o un familiar, però en general a la muntanya. I això va ser la nova tendència, començar l'escalada a través dels rocòdroms.

¿Què té l'escalada que la fa diferent d'altres esports?

Jo soc de Santa Cruz, que és un poble de surf, i vaig provar molts esports com el futbol, el beisbol… I realment tots aquests esports d'equip i de gestionar una pilota, una taula o un pal no m'anaven tan bé [riu] . En canvi, l'escalada va ser com un clic automàtic. M'agrada la combinació d'activitat individual però alhora es fa en grup. No ho sé, fa 30 anys que escalo i hi estic més apassionat que mai. No em podia imaginar que amb 42 anys estaria igual de motivat que amb 13 anys, però ha estat una manera de viure per a mi.

¿En quin sentit?

He viatjat pel món, m'ha obert les portes a moltíssimes experiències d'aprenentatge, conèixer gent, cultures noves. I bé, en diem esport, però realment és molt més que un esport, és una manera de viure. És una cosa que t’ho canvia tot, la teva manera de veure el món. Òbviament hi ha una part de connexió amb la natura que m'ha permès estar als llocs més espectaculars del món. L'essència de la meva vida ha estat l'escalada.

¿Què has descobert de tu mateix escalant?

Jo crec que és un repte de superació constant. Un sempre veu coses que l'inspiren que potser estan una mica més enllà del seu nivell, però que veu factibles; inspira i motiva per millorar. I bé, la metàfora clàssica és que tu somies arribar al cim d'aquesta muntanya i hi arribes i t'adones que pots fer una cosa encara més difícil. És com que vas traient capes de la ceba i veus que és possible empènyer una mica més i en aquest sentit vas descobrint la teva capacitat interna. I això és una mica això: un equilibri entre la part física i el diàleg intern d'anar creient en les teves possibilitats. El més interessant és que un principiant, encara que només faci un dia que escala pot experimentar el mateix.

Quan deies que l'escalada és l'essència de la vida… ¿et referies a això, a aquesta idea de superar-te?

Exacte. És una superació personal i de somiar, de tenir objectius, projectes. Tota la meva vida ha passat a través de l'escalada. Tot: també els meus aprenentatges com a empresari. Al final pots ser qualsevol cosa però quan tens una passió t'hi enfoques. T'embarques en un gran viatge i a través d'aquesta lluita et coneixes a tu mateix.

Algun cop t'he sentit dir que l'escalada et semblava que tenia coses vinculades a l'art. Deies que era com una escultura interactiva…

Bé, jo principalment m'he dedicat a obrir rutes noves d'alta dificultat pel món i realment el que he fet aquí en aquests rocòdroms n'és una extensió. És una mica somiar i imaginar la manera més espectacular d'escalar. I, és clar, trobar-la a les formes de la roca és una interacció molt interessant. L'escalada és un esport, però també és com un art en aquest procés d'identificar una línia. Abans només era una pedra, però quan tu desxifres un camí per aquesta pedra es converteix en una escultura interactiva. És com una obra d’art.

Una de les teves especialitats és el psicobloc (escalada sense corda sobre aigua). Hi ha un cantant mallorquí, Joan Miquel Oliver, que va escriure un llibre sobre el desaparegut Miquel Riera (el pare d'aquesta especialitat) que va dir que el psicobloc serveix per recordar als escaladors què és tenir por…

M'agrada molt que em parlis del Miquel perquè, quan el vaig conèixer, em va fer obrir els ulls amb les possibilitats del psicobloc. Jo soc de Santa Cruz, soc una persona de mar. Però quan vaig començar a escalar, sempre anàvem cap a la muntanya. El psicobloc és com unificar els dos mons on jo em sento més còmode. I la meva trajectòria a Espanya va començar fent psicobloc amb Miquel Riera. Per a mi és la forma més espectacular i més pura de l'escalada, perquè és completament lliure. El veig com el costat més poètic de l'escalada, perquè no hi ha esquemes i estic fluint.

Dius que estàs fluint, però la sensació és que literalment t'estàs jugant la vida; ¿com gestiones aquesta por?

Hi ha moments de por, però tinc una metodologia per gestionar aquests moments. Sempre has de tenir molt clares les mesures de seguretat. No és com llençar-se a l'aigua sense pensar-s’ho, cal estudiar-ho. ¿Com serà la caiguda? ¿On cauré primer? ¿Segur que hi ha prou aigua? Després d'això, miro com sortiré de l'aigua. Aquest és un element molt important en el psicobloc, perquè puc sobreviure a la caiguda però no haurà servit de res si no hi ha manera de sortir de l'aigua perquè hi ha onades grans. Aquesta part pot ser més complicada que l’escalada mateix o la caiguda. Sí, hi ha moments de risc, però són riscs calculats.

¿Quina ha estat la teva experiència més extrema?

Bé, hi va haver un parell de caigudes al llarg de la meva carrera. De vegades un està escalant al costat de l'aigua i hi pot haver força humitat, aleshores has d'enganxar un vent en bona direcció perquè la roca estigui seca, però ha de coincidir també que no hi ha onades. L'any passat, per exemple, un dia vaig anar i hi havia onades molt grans i al final no vaig pujar perquè vaig decidir que era massa perillós. Al final, l'escalada, quan es fa bé, és un esport segur. Realment quan hi ha accidents són sobretot per un error humà com que algú no ha revisat el material.

¿Et sembla realment un esport segur?

L'escalada sembla molt extrema, però tot està molt calculat i és molt segura quan es practica correctament. Però jo et diria que els moments més vulnerables per a mi han estat no tant pel que fa a perill físic, sinó quan m'he dedicat a una ruta. Per exemple, l'any passat vaig fer una via molt difícil en què hi va haver 15 caigudes a l'últim moviment durant un període de tres mesos. Són moments molt difícils quan s’ha de fer front al fracàs. D'enfrontar els teus límits i potser sentir que no els superaràs. Això han estat experiències més traumàtiques per a mi que no pas l'escalada. Quan tu dediques dos anys de la teva vida a alguna cosa, i veus que hi pots posar fi amb les mans buides, això t'enfronta a tu mateix i al teu ego. Un dels grans aprenentatges és aquest: de vegades per aconseguir alguna cosa has de deixar anar l'ego.

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

Els escaladors teniu fama de ser persones que esteu més còmodes a la natura que en les coses més terrenals del dia a dia, però tu ets empresari. ¿Com t’ha servit l'escalada per a aquest tipus de reptes?

Òbviament la meva vida com a pare o empresari no m'ha resultat tan fàcil. Però l'essència de l'escalada és enfrontar-se a un mateix, sortir de la teva zona de confort i saber obrir-te a les possibilitats. És com abastar un camí desconegut, veure què passarà i aprendre a fer servir aquestes situacions. Fundar una empresa que abasta un projecte com aquest estava molt fora de la meva zona de confort, però continua estant molt connectat a aquesta essència de l'escalada que és obrir un camí desconegut.