Un futbol podrit

Tot continuarà igual. Al seu dia va caure Villar. Va caure Rubiales i caurà el rubialisme. Però no el sistema clientelar que sustenta la putrefacció.

EP / EFE

Rubiales, com el rei emèrit, sempre va ser un individu planer, donat a la riallada, a l’abraçada i a combinar americana amb texans de pixapins per a les excursions. El gener del 2020, la primera vegada que els equips espanyols se’n van anar sense queixar-se fins a l’Aràbia Saudita per abraçar la dictadura teocràtica i disputar el quadrangular tramat al costat de Gerard Piqué que tant havia de "salvar les dones" del país aliè com "salvar el futbol modest" del país propi, Rubiales va visitar Medina, la segona ciutat santa de l’islam juntament amb la Meca. Es va fer unes quantes fotos als peus de la muntanya Uhud, que era on anava a predicar Mahoma i un lloc de culte per als pelegrins. ¿Recorden aquell aforisme que deia: "Si la muntanya no va a Mahoma, ¿Mahoma va a la muntanya?".

Rubiales, és clar, va anar a la muntanya. I ho va fer a la seva manera. Una infinitat de presidents de federacions territorials, al costat de les seves dones, fills, nebots, saludats o els que s’haguessin volgut apuntar a la festa, van pujar juntament amb Rubiales al tren d’alta velocitat espanyol que uneix Medina amb la Meca. Després, això sí, d’assaborir dàtils en un oasi artificial. Com si fossin a la platja de Benidorm, però amb la possibilitat de pujar a un camell posat allà per suportar que aquells aventurers hi allotgessin les natges. Aquelles estampes no podien estranyar coneixent el règim feudal pel qual s’ha regit el futbol espanyol des dels temps de Villar i que manté la Federació i els seus apèndixs en llimbs consentits. Fa un parell de setmanes, per cert, eren els Mossos que escorcollaven la seu de la Federació Catalana, governada per Joan Soteras, per un presumpte frau electoral.

Notícies relacionades

Fins a la República Dominicana potser no hi arriben paelles com la que va fer Rubiales "entre amics i amigues" en aquella "jornada de treball" que tant va incomodar el seu oncle Juan, excap de gabinet de la Federació. Almenys, això sí, va poder veure els toros des de la barrera caribenya mentre la Guàrdia Civil registrava les dependències federatives i també el seu domicili granadí a la recerca de documentació que acredités presumptes contractes irregulars firmats durant els últims cinc anys. Entre ells, els referits a les reformes de l’estadi de La Cartuja sevillà, on Rubiales va voler muntar el seu propi Wembley de ciment armat imposant que la final de la Copa del Rei s’hi disputés entre el 2020 i el 2024.

El dia que Rubiales es va negar a dimitir després d’omplir de bava els llavis de Jenni Hermoso va deixar anar davant els aplaudiments dels seus assamblearis: "Se m’ha acusat de robar, de cobrar comissions, d’utilitzar diners federatius mal fets servir i de beneficiar il·legalment a tercers. No demostraran mai res d’això". A compte que la justícia el contradigui algun dia, el futbol continuarà igual. Perquè al seu dia va caure Villar. Va caure Rubiales. Però no el sistema clientelar que sustenta la putrefacció.

Temes:

Gerard Piqué Espanyol Luis Rubiales

Inicia sessió 0 Comentaris

Chimezie Metu s’operarà d’una greu lesió la setmana que ve als EUA

Jorge Martín: "Aquest no és el meu Mundial, serà l’any que ve"