"Els nens han d’aprendre a dominar el risc, el més difícil d’aquest esport"

Som davant un ésser especial. Molts consideren que únic. I podria ser-ho, sí. Jorge Martínez Aspar (Alzira, València, 29 d’agost de 1962), ha sigut quatre vegades campió del món de motociclisme amb la firma catalana Derbi, tres vegades en 80cc (1986, 87 i 88) i una en 125cc (1988).

No content amb això, ha sigut, és, la persona que més pilots, molts d’ells campions del món, ha tingut a les seves mans, a la seva escola, en els seus projectes, a les seves escuderies. És més, d’aquí un parell de mesos inaugurarà a València l’acadèmia més impressionant mai creada, amb cinc circuits i unes instal·lacions impressionants.

Vostè no es cansa mai, continua treballant per continuar traient pilots de sota les pedres. L’últim, David Alonso, aquest madrileny (colombià) de 17 anys que provoca vertigen en Moto3.

He repassat alguns papers que tinc, no gaires, i he descobert que el 38% dels pilots de l’actual graella de Moto3 han passat per les meves mans; el 30% de pilots de Moto2 ha estat amb mi en algun moment de la seva carrera i el 32% dels pilots de MotoGP, un any o l’altre, ha corregut amb mi. Jo mateix m’he espantat. Em sembla increïble: un de cada tres pilots de l’actual Mundial va començar amb mi.

¿I com s’aconsegueix una cosa així?

Amb molta feina, amb més paciència, amb una bona organització, criteris inamovibles, fixos, assenyats, professionals i, sobretot, amb un equip que t’ajudi, no només a descobrir el talent, sinó a millorar-lo, entrenar-lo, preparar-lo per als moments més durs. El 2016, amb Nico Terol, campió del món de 125cc el 2011, vaig crear la meva pròpia escola, aquesta que, ara, es convertirà en acadèmia amb nens d’11, 12 i 13 anys.

¿Quins són els primers passos, on és la màgia d’aquesta feina?

El primer que mires en un nen d’11 anys és la seva valentia, el talent fàcil que té, que el veus, al manejar la moto, derrapar, pilotar, la determinació, que la té i molt accentuada, de caure, aixecar-se i continuar corrent.

I, després, ¿què toca després?

El segon, ja és més difícil i sorprenent. El següent pas és parlar amb ell, tenint en compte, per descomptat, que es tracta d’un nen, cosa que no has d’oblidar mai. En aquell instant, tot canvia, ja que se sorprendria de com parlen alguns d’ells, la seva picardia, la seva manera d’expressar-se, la seva desimboltura.

I, finalment, sempre hi ha un moment decisiu, ¿no?

En efecte, el moment de conèixer la seva família. ¡Compte amb els pares! Com pensen, quina idea tenen del nostre esport i, sens dubte, quin projecte de vida tenen per a aquest nen, que, si ja està a les teves mans, és perquè alguna cosa té. I aquest és el punt més delicat perquè el nostre esport és molt car i comporta un gran risc.

Es tracta de dir als pares que aquest nen ja li pertany a vostè. O gairebé, gairebé.

Una cosa així, sí, però a mi mai m’han molestat els pares i això que els he vist de tot tipus, fins i tot perillosos per a la vida, l’educació i el desenvolupament del seu fill. Jol’únic que intento és convèncer-los que el seu moment ha passat, ja que el seu fill entra en un món on manen els professionals. Si accepten aquest paper, el d’ajudar, el d’estar sense intervenir, el de reforçar el que fem, per mi encantat que ens acompanyin en l’experiència, en l’aprenentatge.

Vostè sol explicar que els pilots tenen tres fases o edats. ¿Me les explica?

Dels 8 als 20 anys, per exemple, són tot passió i risc. És quan amb prou feines penses. Quan amb prou feines reflexiones sobre el risc, quan ets o mires de ser tot velocitat. Després, dels 20 als 28, comences a acumular experiència, a entendre el teu esport i el pilotatge, i perds part d’aquesta agressivitat. I, finalment, a partir dels 30, ets tot tècnica, menys agressivitat, i et defenses o ataques amb la tècnica.

¿Com se li diu a un nen que vagi amb compte abans de començar una carrera?

No se l’hi diu. Miri, abans, molt abans, de posar-te en aquest món, saps que és un esport de risc, que és perillós, ¡és clar que ho saps!, que pots fer-te mal, molt de mal. No crec que això ho hagis d’explicar a ningú i, molt menys, a un pare o al seu fill.

Llavors, ¿què els diu? ¿Com ho fa?

El que jo solc dir-los és: "¿T’agrada això? ¿Vols dedicar-te a això? ¡Disfruta! ¡Passa-t’ho bé! ¡Busca el risc, mesura el risc, domina el risc!". Això és el més difícil d’aquest esport: els nens han d’aprendre a dominar el risc. Això és el que ha fet gran, immens, únic, campió el Marc [Márquez]: pilotar sempre sobre la línia del risc, vorejant el límit, fregant la caiguda.

Sona a plaer suprem sobre la moto.

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

Ho és, per descomptat, sí que ho és. I jo, com a pilot, ho he viscut. No hi ha res millor, més agradable, que generi més adrenalina, que aconseguir dominar la sensació d’anar vorejant el límit, teu i de la moto. Això és el més difícil d’aprendre, de conquerir, d’assumir: dominar el risc. Quan disfrutes tens moltes possibilitats de guanyar. Totes.

¿Quants pilots talentosos ha conegut en la seva vida?

Centenars, centenars. He vist centenars de pilots ràpids, centenars de pilots amb talent, amb molt de talent. Però el talent no ho és tot. ¡Ni parlar-ne! Cal trobar l’equilibri. La fórmula perfecta és un pilot molt ràpid, que pensi i a qui, a més, l’entorn l’acompanyi. Vostè no recordarà, segur [no, no el recordo], Ángel Rodríguez. Doncs l’Ángel era un dels pilots més impressionants que he vist en la meva vida, amb un talent fora de sèrie. Li va guanyar un campionat d’Espanya a un tal Dani Pedrosa i a un tal Casey Stoner, el 2001. Però es va perdre. El vam perdre.