"La tetraplegia no és el final"

"I ara, ¿quins esports puc practicar?", li preguntava Pau Navarro (Granollers, 1999) al seu terapeuta ocupacional de l’Institut Guttmann el primer dia de rehabilitació al centre, després de 48 dies ingressat a la Vall d’Hebron. Dos mesos abans de formular la pregunta, el jove va patir una lesió medul·la en el nivell cervical a causa d’un accident de trànsit i des d’aleshores –finals del 2018– va en cadira de rodes.

No pot moure les cames –on l’afectació és total–, però sí parcialment les extremitats superiors. Prou per poder satisfer les seves ganes de continuar fent esport i competir. "No és una cosa física, també és un procés mental. Però quan vaig saber que tenia una lesió medul·lar, el primer que vaig pensar és quan podria tornar a fer esport", explica Navarro a aquest diari.

Abans de la lesió, Navarro vivia una de les seves millors etapes esportives: era una de les promeses de l’handbol espanyol. Amb 18 anys ja havia jugat amb el primer equip del Granollers, el club de la seva vida, i formava part de l’equip júnior de la selecció espanyola.

Dos Europeus

L’esport i la pilota formen part del seu ADN des que té ús de raó: primer va començar amb el futbol, després es va adonar que el que l’apassionava era l’handbol i, més endavant, la vida el va obligar a prendre un rumb diferent. Actualment, és jugador de rugbi en cadira de rodes a l’equip Spartans Granollers. I el 2022 va tornar a vestir la samarreta de la selecció espanyola amb aquest esport, amb la qual ha jugat fins ara dos Europeus.

"No havia acabat la meva rehabilitació a la Guttmann i ja estava provant esports per poder practicar-los després", reconeix. Abans de decantar-se pel rugbi en cadira de rodes, Navarro va provar el ciclisme i el tennis, però no el convencien. "No estava preparat per deixar l’esport en equip després de 12 anys", relata. Per això es va centrar a jugar a rugbi en cadira de rodes. I va triar bé, perquè a més de competir, aquest esport li va permetre trobar un lloc segur on només era un més. "Al vestidor tots ens entenem moltíssim, tenim l’oportunitat de parlar de coses que potser al carrer són tabús, però aquí ho deixen de ser", explica. "Som els primers a fer humor negre entre nosaltres", comenta entre rialles. "És una llibertat brutal".

Innegablement, l’esport ha sigut una peça clau per a la seva rehabilitació en tots els seus processos. "Quan vaig començar les sessions vaig decidir prendre-m’ho com a entrenaments. Vaig aprendre des de molt petit que en els entrenaments cal tenir compromís, esforç i sacrifici. I això ho vaig interioritzar inconscientment en la meva rehabilitació", comenta Navarro, tot i que remarca que el procés va ser molt llarg i costós: "Vaig perdre 24 quilos a partir de la lesió, la majoria de massa muscular. Els metges em demanaven paciència, havia de tornar a aprendre a fer-ho tot des de zero". Vuit mesos després de l’accident, va tornar a practicar esport.

L’esport paralímpic encara té molts reptes per davant, com el cost econòmic –una cadira de rugbi pot arribar a costar fins a 13.000 euros–, però juga un paper molt important en la inclusió de les persones amb discapacitat en la societat. "Conec gent que a partir d’una lesió els ha costat més reinserir-se, però al provar l’esport i crear aquest vincle en equip, han començat a animar-se i ser més autònoms", explica.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

"Però jo no soc aquí per inspirar ningú", deixa clar l’esportista. "El que vull mostrar és la naturalitat i la normalització de la meva situació i la de moltíssima gent més", comenta Navarro, que a través de les xarxes socials publica recurrentment vídeos dels seus entrenaments. "Si aconsegueixo trencar aquest tabú i desconeixement que té la societat, jo ja he guanyat".

Han canviat moltes coses, però avui Navarro continua jugant al club de la seva ciutat amb una pilota a les mans. Un esport diferent, un pavelló diferent i uns companys nous. Però les mateixes ganes de superar-se. "La tetraplegia no és el final de la vida, sinó l’inici d’una altra", acaba.