Max Espargaró, el ‘mecànic’ de qui es refia el papa

Per allà al mig pul·lula tot el dia un tal Max Espargaró, de només 5 anys, no tant fent entremaliadures com divertint-se com ningú i, sobretot, compartint disbarats i rialles amb els membres de l’equip. El Max no només és de la família Espargaró Montero, com la Mia, la seva germana bessona, no tan apassionada per les motos, sinó que és un autèntic puntal de la família Aprilia.

«La veritat és que des del primer dia que vaig decidir que, sempre que pogués, el Max i la Mia m’acompanyarien als circuits, Aprilia va estar summament receptiva i m’ha facilitat la vida moltíssim», explica Espargaró, que, als 34 anys, continua estant en l’elit de MotoGP i és, sens dubte, un dels pilots punters del Mundial.

«De moment, tinc la sort que les meves dues joies tenen només 5 anys i, quan venen amb mi, només perden un parell de dies de classe, que, a aquesta edat, tampoc és tant, entre altres coses perquè, quan estan al nostre motorhome, la Laura els ajuda a fer algunes tasques de l’escola», continua explicant Aleix.

Com una bala

El Max surt i entra del motorhome contínuament. Es mou pel pàdoc amb una bici petita, però va com una bala, sempre acompanyat de la seva mare o qualsevol altre familiar que s’ha desplaçat al circuit per ajudar-los. Després, poc abans que el seu pare pugi a la moto, en entrenament o carrera, el Max s’entreté a veure com treballen els mecànics, els facilita les eines, s’asseu al seu costat, col·loca els primers cargols als frens de disc o ajuda a tapar els pneumàtics amb els escalfadors.

«El Max té un caràcter molt semblant al meu. És a dir, és pur nervi, vol saber-ho tot i compartir qualsevol cosa amb els membres de l’equip», indica Espargaró. «És un tro, no para. I, contràriament al que podia imaginar, no m’ha demanat mai una moto ni pujar amb mi a la meva moto. De vegades, el porto a fer motocròs i, la veritat, no em fa gaire cas, no. Prefereixo que no em demani una moto, però si li hagués fet il·lusió, tampoc l’hi hauria negat. Però, sí, millor així».

Un suport vital

«Des del primer dia que el Max i la Mia van aparèixer, ja molt petits, quan ja caminaven, pel circuit i, de vegades, entraven al box, tots, a Aprilia, ens vam adonar que la seva presència era una cosa molt important, motivadora i, sobretot, que restava pressió i nervis a l’Aleix», explica Antonio Jiménez, tècnic del pilot de Granollers, resident a Andorra.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

«Jo no dic que a altres pilots una situació semblant, els pogués provocar certa ansietat o nervis», continua explicant Jiménez, «bé, és més, si fos així, no portarien els seus fills, és clar, però en el cas de l’Aleix resulta un suport vital i un motiu, no només d’entreteniment i relaxació, sinó de desconnexió, cosa molt necessària en un esport de tant risc, responsabilitat, pressió i equilibri. I ho dic per als moments bons i per als tràngols. L’Aleix arriba al seu motorhome i es troba aquestes dues preciositats que l’ajuden a celebrar o a passar el mal trago, tornant-li el somriure que, de vegades, ha perdut a la pista».

«Aquesta no és una feina normal. La nostra no és una professió normal. Ni tan sols un esport semblant als altres. Aquí tot és especial, tens, dur, difícil, fins i tot perillós, així que està bé organitzar-se la vida d’una altra manera», assenyala Aleix. «És evident que, quan comencin a estudiar de veritat, no els podré portar, així que disfrutaré de la seva companyia tot el que pugui perquè m’ajuden mentalment moltíssim. Em relaxen un munt. Amb ells desconnectes, sí o sí», sentencia.