Van der Poel guanya el Tour de Flandes sense cap oposició

Si ahir hi hagués hagut eleccions a Flandes bé es podria haver escrit que Mathieu van der Poel les hauria guanyat per majoria absoluta i sense tenir un líder a l’oposició, pràcticament tots els escons del suposat parlament ciclista per a ell; això sí, el dia en què, per fi, Iván García Cortina es va presentar davant de tothom com un veritable especialista en les llambordes.

Van der Poel va deixar ben alt el pavelló dels sis magnífics, els que demostren, cada un en la seva especialitat, que ningú els pot igualar com si el sextet portés sang extraterrestre a les venes. Ells i només ells han de guanyar totes les carreres; abans, la Volta; ahir, el Tour de Flandes, i tret de sorpresa tan monumental com les llambordes del Kwaremont i sobretot del Koppenberg, dissabte que ve la Itzulia. Tot sis: Jonas Vingegaard, Tadej Pogacar, Remco Evenepoel, Primoz Roglic, el lesionat Wout van Aert i el net més famós del ciclisme mundial, Van der Poel, no deixen ni les engrunes del pa per als rivals i a les copes del vi només mostren l’empremta vermella al fons del vidre. És que no se’ls pot convidar a dinar o a sopar a casa perquè buiden el frigorífic.

Aquesta és la realitat del ciclisme contemporani, tot i que, com va passar a Flandes, valgués la pena animar-se quan Oier Lazkano va ser l’encarregat del pilot per capturar la primera envestida de Van der Poel o quan a falta de gairebé 50 quilòmetres per finalitzar la clàssica flamenca, García Cortina es va escapar i va liderar la carrera uns brillants quilòmetres per gravar-los en la seva memòria.

Autopista a la victòria

Notícies relacionades

Alcaraz es recompon i segueix endavant a Barcelona

El Madrid, al ‘play-off’ a base de triples

Amb Van Aert lesionat i amb Max Pedersen excessivament nerviós i atacant ben aviat, Flandes es va presentar com una autopista per al net neerlandès de Raymond Poulidor per conquistar la clàssica belga per tercera vegada i col·locar-se entre els altres sis ciclistes que reunien una trilogia de victòries; els últims, Johan Museeuw, Tom Boonen i Fabian Cancellara.

La carrera va quedar resolta en la revolta organitzada per Van der Poel al Koppenberg amb un desnivell màxim del 22% i 45 quilòmetres per a la meta, entre llambordes que relliscaven i que frenaven a tothom; inclòs, García Cortina, que escapat va haver de posar peu a terra com la majoria, menys el campió del món, capaç de superar després els murs del Kwaremont i del Paterberg, com si no hi hagués llambordes que relliscaven pel fang; una bestialitat al més pur estil d’un salvatge anomenat Van der Poel i que torna a ser el principal i gairebé únic favorit en una setmana a la París-Roubaix.