"Si no guanyem no som notícia; però si guanyem, tampoc"

Estem davant un any anòmal.

Aquest 2024 està sent molt complicat. Comencem amb un Europeu i un Mundial en un mes, una cosa que mai havia passat. No tens temps a recuperar-te i ja estàs entrenant per al següent. No tens temps per descansar, per recuperar-te, perquè el teu cos pugui estar al 100%. En sis mesos haurem disputat un Europeu, un Mundial i uns Jocs. Però no podem fer-hi res. Continuar endavant.

¿Intenten fer del vestidor una bombolla on poder entrenar reduint el soroll exterior?

L’exigència de tota la gent de fora no la notem com a tal. Però hem guanyat durant tants anys que si hi ha una competició en què no guanyes medalla, sembla que hàgim fracassat. ‘La selecció espanyola ha punxat’, diuen. Però som persones, no sempre pot sortir perfecte. Potser en el partit decisiu no et surten les coses com vols i quedes fora de les medalles. Però jo no ho considero un fracàs.

¿Com veu l’evolució de la visibilitat de l’esport femení?

Des de Londres 2012 fins ara, que han passat ja 12 anys, sí que ha anat evolucionant. També perquè nosaltres ens ho hem guanyat. Hem estat allà picant a les portes dient: ‘Hola, venim de ser subcampiones olímpiques, campiones d’Europa, campiones del món’. Anem donant notícies. Es podria evolucionar encara molt més, això sí.

¿Que es parli de vostès està supeditat a guanyar?

Ens dediquem a un esport minoritari i femení. És com anar sumant coses... Fa una mica de pena, però també som conscients que perquè parlin de nosaltres hem de guanyar. Hem acostumat la gent que el waterpolo femení guanyi cada any. Tot i que no sigui l’or, però sí medalla. Sempre. Acostumar tant a la gent com als mitjans provoca que, per molt que guanyem, no siguem notícia. ¿Què cal fer més? ¿Què necessitem? Si no guanyem no som notícia; però si guanyem, tampoc ho som. O sigui, ¿què cal fer perquè es pugui parlar de nosaltres?

¿Què faria vostè?

Espanya és un país molt de futbol. És futbol, futbol, futbol, futbol. I és poc poliesportiu. Ja no només és el waterpolo, sinó que hi ha molts altres esports en què hi ha grans campions i campiones d’Europa, del món, i olímpics, que no se’ls dona la repercussió necessària. En el nostre cas, el waterpolo, i això ho hem parlat moltes vegades a l’equip, ja no és un tema només que els mitjans de comunicació no ens donin la repercussió necessària. Potser també el problema el tenim a dins, tant en els clubs com a escala federativa, que no se sap vendre l’esport. I sobretot aquests 12 anys en què hem estat a dalt amb el waterpolo femení. O en aquests últims sis, en els que tant l’equip masculí com el femení hem estat guanyant i era una manera de poder vendre aquest esport. Potser no s’ha sabut fer o no s’està fent tot el millor possible.

¿Com veu aquesta evolució de l’esport femení? ¿Cap on va?

Quan jo vaig començar a jugar a waterpolo no hi havia referents femenins. Ara hem evolucionat, però no prou. Sí que és veritat que a poc a poc anem avançant gràcies a totes les esportistes que hem estat lluitant. A les que abans que nosaltres han estat lluitant per aplanar-nos el camí i a les que continuem lluitant, ja sigui entrenant cada dia, intentant estar entre les millors, fent el que sigui perquè la gent ens vagi coneixent. El fet de tenir un petit raconet en els mitjans perquè se’ns conegui i que així, sobretot les nenes petites, puguin tenir referents femenins.

No va tenir aquests referents en els seus inicis. ¿Com va fer el clic de veure que aquí hi havia un camí?

Vaig començar en el waterpolo sense saber el que era aquest esport. Va ser una mica per casualitat. El món del waterpolo és molt petit. El que fas és anar a les piscines, anar veient partits del primer equip. Vas coneixent jugadores, vas tenint referents femenins, però perquè et vas movent. Gràcies als teus pares que et porten d’una banda a l’altra.

I va acabar compartint vestidor amb moltes d’elles.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

És una part bona d’aquest esport, que van acabar sent companyes d’equip i amigues. Jo vaig tenir la sort de poder estar amb elles a l’equip i que en el dia d’avui pugui dir que són les meves amigues. Ara el bo és que ja veus nenes petites que poden veure’ns per la tele, que òbviament poden venir aquí a la piscina i es queden amb cara de: ‘¡Oh! És ella, o aquella!’. La primera vegada que em va passar em vaig quedar una mica parada. I em vaig dir: ‘¿Per què estàs així? ¡Que no passa res! Que no soc ningú, ¿saps?’. Crec que és una mica el bonic de l’esport, veure nenes petites molt il·lusionades i emocionades per veure’t jugar, veure’t entrenar o poder aconseguir una foto.

Les generacions que pugen, ¿creu que entenen que a ser esportista s’hi uneix a ser referent?

Han arribat amb un camí bastant més pla del que ens vam trobar nosaltres. Per exemple, el 2003 hi havia jugadores que es demanaven festa a la feina per jugar un Mundial. Avui és impensable. Et dediques 24/7 a l’esport. Les que hi van ser van lluitar molt perquè avui puguem estar com ara. I les generacions que venen hauran de lluitar en altres coses, però ja hauran tingut referents. Les jugadores que estan entrant ara ens ho diuen, que tenien fotos nostres a l’habitació. Són nenes que ens han vist quan elles eren petites, i ara estan a la selecció jugant amb nosaltres. El que passa és que potser no són tan conscients que elles estan començant a ser referents també per a les nenes petites.