“Els límits ens els posem només nosaltres”

Li agrada la muntanya pel seu pare i va començar a pujar obstacles amb tot just 12 anys. La seva trajectòria reflecteix una d'aquelles històries de superació personal que empetiteixen la majoria. A l'esdeveniment Climbing Madrid, que se celebrarà del 10 al 16 de juny a Arroyomolinos, Madrid, tractarà de revalidar el seu títol nacional i de ben segur que tornarà a sorprendre tant els espectadors com els seus competidors.

¿Com pot escalar un discapacitat visual? 

Portem sempre un guia que ens va indicant. En escalada hi ha diferents modalitats i, per exemple, en bloc, que és sense corda perquè escales a pocs metres de terra, el guia em parla i també va donant cops amb un bastó per establir referències acústiques. 

Però en els ascensos amb via, que en anar més alt i fer servir corda pot ser que el so no se senti, el guia sol portar un micròfon i jo un auricular a l'orella. Per a les indicacions sobre la posició de les mans usem el mateix esquema de les manetes del rellotge, damunt del cap serien les 12 hores. Per als peus, en canvi, se solen utilitzar posicions del cos, com “posa el peu dret al costat del genoll”, per citar-ne un cas. També diferenciem entre moviments curts, mitjans i llargs, el tipus de subjecció, si és lateral, si és un rom, una regleta…

¿Per què vas començar a escalar? 

Al meu pare sempre li ha agradat molt escalar i la muntanya en general. Però quan em van detectar el problema visual, es va quedar una mica en xoc, perquè pensava que mai no ho podria compartir amb ell. D'aquí va conèixer el grup de muntanya de l'ONCE i es va apuntar com a guia per aprendre com me n'havia d'ensenyar. I va quedar impressionat. Després m’hi vaig ficar jo també, i ens vam apuntar tots dos al club Bucaneros Solidarios, que fa senderisme amb persones cegues. A continuació, vam fer el salt a l'escalada.

¿Quan vas començar?

Doncs als 12 anys, en fa vuit. A poc a poc m’hi vaig anar ficant. Vaig apuntar-me a un grup d'entrenament de xavals, dimarts i dijous, i era l'únic amb discapacitat. Però hi havia molt bon ambient i vaig poder créixer personalment i esportivament. Als 16 anys vaig començar a competir i fins avui.

¿En quins campionats has participat?

Amb 16 anys em vaig inscriure al meu primer Campionat d’Espanya de Paraescalada, que es va celebrar a Pamplona, i vaig quedar segon. Després va venir la pandèmia i, després de superar-la, vaig decidir apuntar-me a les competicions internacionals, les Copes del Món. Vaig ser tercer a la primera i, l'any passat, vaig quedar segon en dues de les tres proves del Mundial i tercer al Campionat absolut.

¿En quines modalitats competeixes?

Hi ha tres modalitats, que són Velocitat, Bloc i Dificultat. Però les competicions de Paraescalada internacionals només són de Dificultat, de via. Però també m'he apuntat a proves de la Comunitat de Madrid en disciplina de Bloc i de Velocitat. De fet, vam ser la primera Federació que tenia un escalador amb discapacitat inscrit en aquestes modalitats, i competíem contra esportistes sense discapacitat. 

¿Què et sembla l’auge de l’escalada a Espanya? ¿A què creus que és degut?

És espectacular. Jo crec que hi ha tingut molt a veure l'èxit d'Alberto Ginés a les Olimpíades [va guanyar l'or a Tòquio 2020], i després el fet que els esports es van posant de moda. A la gent li va agafar primer per l'spinning i ara, influïda també pel confinament, connecta més amb la natura i els ha entrat el cuquet de l'escalada. Per això també estan creixent els rocòdroms, com a conseqüència de la popularitat més gran, i estem encantats de l'èxit del nostre esport. Faltaria una mica més de suport, això sí, a la Paraescalada.

¿Què es podria fer per facilitar la Paraescalada a Espanya?

Caldria fer feina de conscienciació, transmetre que els límits ens els posem nosaltres i que la discapacitat no impedeix d'escalar. També es podrien introduir millores d'accessibilitat als rocòdroms i altres instal·lacions. I sumar una mica més de comprensió per part de la resta d'escaladors, perquè hi ha moltes maneres d'escalar i no ho fem per superar-nos, ho fem perquè ens agrada. Es tendeix, de vegades, a encasellar-nos als extrems, mira’l pobret o és un superheroi. Però cadascú té les seves característiques, sense més ni més. El que és alt, per exemple, està fastiguejat quan hi ha un bloc de caiguda; a cadascú li toca allò que li toca, però tots gaudim del mateix. 

¿Com pensa de Climbing Madrid, l'esdeveniment d'escalada més gran organitzat a Espanya?

Sí, a Arroyomolinos. Em sembla genial, és la primera competició [del Campionat d'Espanya] que es farà a l’aire lliure i suposa una gran oportunitat per augmentar la visibilitat del nostre esport. La gent, en general, només va als rocòdroms i proves quan té un familiar o amic que s’entrena o competeix. Però Climbing Madrid marca un aparador que ajudarà a reforçar el coneixement de l'escalada i especialment de la Paraescalada, que encara té menys popularitat; la gent se segueix sorprenent que puguem escalar.

Notícies relacionades

"L’ego s’ha de deixar de costat"

Nutrisport celebra els 40 anys d’història amb una nova imatge

Per l'experiència que tinc en les competicions, el públic sol quedar-se perplex en veure un escalador amb un membre amputat, per exemple. I en fer-ho a la plaça, a l'aire lliure, l'efecte es multiplica i pot derivar en beneficis col·laterals com que algú animi una altra persona discapacitada que escali o practiqui esport perquè ha vist que és possible.

¿Vols afegir alguna cosa més, algun missatge, demanda, recomanació?

Digueu-li a la gent amb discapacitat que si els motiva escalar que ho provin. Encara que sigui un esport individual, ensenya molts valors perquè s'acaba fent en equip, i és un esport que no neix per la competició. I això es nota en les concentracions i proves, perquè hi ha molt bon ambient. Tots necessitem ajuda, cal animar-se a provar-ho, perquè amb adaptacions qualsevol pot aconseguir allò que es proposi.