L’Athletic treu la gavarra en una festa multitudinària a Bilbao

No, no era una llegenda. Era real. I tant si ho era. Centenars de milers de testimonis a primera fila, milions a través de les pantalles assistint a un esdeveniment descomunal i incomparable. La gavarra i tot el que la va envoltar ahir a Bilbao no s’explica amb paraules, ni amb imatges, ni amb sons. S’explica amb la pell, perquè tal esdeveniment ni es llegeix, ni es veu, ni s’escolta. Ni es beu, tot i que a estones semblés que era l’únic important. Només se sent. ¿I en què consisteix el futbol, la passió per un orgull comú, com s’explica l’Athletic si no és a través de milers de cors sentint el mateix?

Ai, la gavarra. El tros de fusta més venerat des de la Santa Creu, una barcassa remolcable i descatalogada per al seu ús genuí convertida en Sant Greal per l’abstinència i el desig. Després de 40 anys, els que havien passat des de l’últim títol de l’Athletic (dues Supercopes al marge), agafant pols i patint l’erosió del vent sud que tant atemoreix San Mamés, a la fi va fer cap al Reial Club Marítim d’El Abra, a Getxo, per donar la benvinguda als campions de Copa, els nous herois. Des d’allà, 12 quilòmetres de navegació pel Nervión ja inoblidables per a Biscaia.

L’Athletic va pujar a la desitjada gavarra cap a les 16.30 hores per fer-se un homenatge sense parió, amb els campions de Copa contra el Mallorca, vestits amb el mateix vestuari que els seus predecessors, els campions del doblet del 1984, Dani, Clemente, Julio Salinas i companyia, presents també en aquests festejos en un vaixell annex, samarreta blanca, samarreta blanc-i-vermella i pantalons negres.

Perquè la història, vet aquí una altra paraula clau per explicar aquesta bogeria, ho marcava tot. Milers de persones pensant en l’aita (pare, en eusquera) que no va poder veure de nou la gavarra, en l’amama (àvia) que els va inocular la passió per l’Athletic i ja no hi és. El nus a la gola quan la plantilla va arribar a l’altura de San Mamés, ja al tram final del recorregut, i va llançar roses blanques i vermelles cap al Nervión en record als morts. No hi havia manera de no sentir-se identificat en aquest gest, tan senzill, tan simbòlic.

Aficionats de totes les edats atapeïen els 12 quilòmetres de ria des de Getxo fins a l’ajuntament bilbaí.

"Aquest és el famós Athletic"

Notícies relacionades

Lamine Yamal, el «superheroi» d’Espanya, s’emancipa

La fiscal reclama l’arxivament dels insults a Vinícius

La gavarra només era visible durant un parell de minuts des de les ribes del Nervión. Veure-la, acompanyada d’un impressionant seguici de 160 embarcacions, era gairebé el menys important. El festeig consistia en l’espera compartida amb la família, amb la colla, amb la parella... "Aquest és el famós Athletic, el famós Athletic Club. Aquests són els campions, força Athletic txapeldun", va ser el càntic estrella entre els aficionats blanc-i-vermells.

"No cal guanyar per presumir d’aquesta filosofia única. Quaranta anys hem estat sense guanyar i sempre hem presumit de fer les coses com les fem. Però si a sobre ho acompanyes d’un títol com aquest, ens confirma que estem al camí correcte", va defensar orgullós el capità de l’equip, Iker Muniain, a l’ajuntament.