Maria Teixidor: "El ‘Se acabó’ va donar permís públicament a les dones per dir, reivindicar i ser"

¿Com recorda l’etapa que va viure al Barça?

Amb orgull. És una etapa de la qual jo en tinc un record magnífic, perquè vaig tenir l’oportunitat i el luxe de participar d’un projecte bonic i molt construït. Jo sempre he dit que la feina que es va fer en el femení al Barça és una feina col·lectiva i la demostració que, quan poses energia ben dirigida i amb persones bones, les coses surten. I molt bé. El femení ha transcendit fronteres, esports, i fins i tot a la societat civil. Això et dona una mica la mesura de com l’esport pot ser l’altaveu de realitats i com a través d’una pilota pots de vegades provocar més canvis que des dels despatxos.

¿Com es viu dins d’una entitat esportiva sent dona directiva?

La vivència és semblant a la de qualsevol altre entorn que estigui masculinitzat. El que ve sent el món sencer... Hi ha homes aliats que són molt importants, perquè són persones que caminen al costat teu i que en el fons són preocupats i conscienciats de la importància.

¿Hi va haver moments difícils?

Òbviament, vaig viure situacions en què es fa patent que a les dones, de vegades, aquí no se’ns espera. Però també m’ha passat en l’àmbit jurídic i empresarial. Es tracta de trobar aliats i aliades i teixir un relat d’acompanyament dels canvis que estàs intentant provocar dins d’una estructura. No és fàcil, com tampoc ho és enlloc. Però precisament, teixint les aliances adequades, és possible, com es va demostrar.

¿Com ho afronta quan es troba davant aquestes situacions?

Jo crec que es trien les batalles. El més important és tenir clar quin és l’objectiu. Per a mi, sempre ha sigut empoderar les persones que no tenen veu i crear espais per a aquestes realitats que m’importen. La lluita de la dona ha sigut sempre una que m’ha importat en el meu entorn laboral, i l’he treballat des de moltes esferes. Es tracta de veure la vida com un projecte a llarg termini, no a curt. Mai. Per això, de vegades ajuda el sentit de l’humor en algunes ocasions, ajuda a fer-te la sorda en d’altres... Totes les tècniques que et puguis imaginar, però sobretot no perdis de vista el què i el perquè, i treballar.

Ha passat per diferents empreses dins del món de l’esport. ¿Ha notat que cada vegada hi ha més dones als despatxos i juntes directives?

Continuem sent excepció. Fins i tot les xifres d’aquest any parlen d’un retrocés en les posicions directives. Jo crec que hem d’estar "vigilant sempre", perquè no hem de donar res per descomptat quan aconseguim objectius o posicions. Crec molt en el relleu generacional que està portant que normalitzem determinades situacions. El futbol femení ha mostrat que l’espai de la dona dins del terreny de joc és possible i fins i tot admirable. Per tant, és referent no només de nenes petites que ja consideren legitimat per a elles aquest espai com a propi, sinó també per a nens que veuen en aquesta realitat una ampliació de l’univers.

És preocupant que, malgrat els avenços, hi hagi gent jove que replica pensaments del passat.

Cal continuar treballant. Et vas trobant al camí amb dones que han transitat un camí similar al teu, perquè per fortuna són moltes, i s’estan trencant barreres que potser abans existien quant a compartir més tota aquesta experiència. Amb el pas dels anys sí que deixarà una configuració diferent, malgrat que hi hagi retrocessos culturals importants. Crec que tot això deixa un pòsit. Va calant i suposarà una diferència cultural a llarg termini.

L’últim any hem viscut moments clau en la lluita feminista, i el més transcendental ha nascut en el futbol femení.

El que el ‘Se acabó’ demostra és aquest lideratge d’una jugadora en concret, d’una capitana, d’Alexia Putellas, que llança un crit en el moment de la constatació d’un fet, d’un "no dimitiré" repetit fins a no poder més en una assemblea inqualificable. Això empeny un moviment de sororitat entre elles i el que d’alguna manera legítima. És un mirall per a tota la societat i fa que moltes dones se sentin de sobte legitimades en les seves reivindicacions en àmbits no tan públics, però on pateixen els mateixos efectes d’aquest patriarcat o d’aquestes conductes masclistes. El ‘Se acabó’ va donar permís públicament a les dones per dir, fer, reivindicar, ser i ocupar llocs.

Són esportistes que han empoderat moltes dones.

Són generacions que ens parlen amb una veu diferent. Per això s’ha de reconèixer com aquestes jugadores han assumit una tasca més enllà de la pròpia que se’ls hauria de demanar pel fet de ser futbolistes. Han assumit, i això les honra, el pes d’una tasca que va més enllà. Algunes són plenament conscients d’això i d’altres potser ho descobriran a la llarga, quan vegin els efectes del que tot això ha suposat per a moltes dones anònimes. Aquesta és la part més bonica d’aquesta història.

¿Existeix el sostre de vidre?

Totalment. I el penya-segat de vidre, la síndrome d’impostora, la vella reina, existeixen tots i s’han descrit per què hi són. Sí, és la realitat que tenim. Reconèixer que aquestes coses existeixen és el primer pas per poder canviar-les.

¿Fa vertigen aquest penya-segat de vidre [les dones tenen més possibilitats d’arribar a llocs de poder en situacions de crisi]?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Sempre he pensat que quan tens l’oportunitat, te l’has de jugar. És a dir, no sé si val massa la pena posar-te a pensar quan t’arriben les coses si et sents preparada per afrontar el repte. És trist pensar que pensen en nosaltres en el moment en què ningú vol arriscar. Però també tu decideixes si ho agafes o no.

¿Com veu el paper de la dona ocupant diferents càrrecs directius en el futur?

Falta un acompanyament, potser. No hi ha encara els camins traçats per fer aquestes transicions, que al món dels jugadors masculins és habitual. M’he trobat amb jugadores que s’han retirat que sempre hi ha el dubte sobre si se t’espera. És una esfera que les esportistes no contemplen. Hi ha una tasca a fer per ajudar a generar aquests camins i que això sigui un recorregut més fluid d’una posició a l’altra. No ens podem permetre perdre el talent d’esportistes que coneixen molt bé els seus esports i que després poden ajudar a millorar les coses.