Haver d’explicar-lo

Els quarts de final de la Champions ens han ofert les eliminacions del Barça, l’Atleti, l’Arsenal, el Mono Burgos i el Manchester City, unes més explicables que d’altres. Aquesta ronda letal també ha consolidat una de les meves teories futbolístiques. Tot el que passi abans del minut 70 del partit de tornada té una importància relativa. Res del que passi abans d’aquest minut 70 és definitiu encara. Llevat de raresa, a aquests nivells, arribaràs a aquest minut 70 un gol amunt o un gol avall. Convé reservar energia per a aquest moment i no distreure’s abans amb els focs artificials, ja siguis futbolista, entrenador o aficionat. Vaig veure l’anada del Madrid-City a la feina, per exemple, i els ànims estaven al màxim amb els gols d’un, les remuntades de l’altre, les contraremuntades i l’abundància de fenòmens i golassos. Vaig passar la nit en mode esgarriacries, bastant pesat, repetint a tots els meus companys el mateix argumentari: "No us emocioneu tant, ¡això és folklore! Fins al minut 70 de la tornada tot és folklore".

I de vegades l’encertem.

Quan s’acaben els focs artificials i comença la veritat, res importa més que saber encaixar els cops i encertar amb la maça. Després, en funció del resultat, construïm tots els relats que siguin necessaris. En funció del resultat s’escriu el present i es construeix el passat. Amb 10 o amb 11 jugadors sobre el camp, tots van tenir les seves ocasions per guanyar i les seves ocasions per perdre, però admetre que tot, o gairebé tot, depèn d’un instant crucial a l’àrea, ens sembla poc any rere any. Per a això ens paguen, d’altra banda. Per explicar-lo bonic. Per estirar el xiclet. Necessitem complicar-lo.

Per mi, una de les pitjors coses del futbol és que els protagonistes es veuen després forçats a haver d’explicar-lo. Com en tot, cadascú pot triar la seva pròpia aventura. Al Barça, quan perd, és una cosa que aquesta temporada es veu ben clara. Xavi tria una via i Gündogan opta per una altra. A mi em recorda una mica els inicis de Cuatro. Tractaven d’una manera diferent els seus espectadors, en comparació amb el que feien a Canal Plus, tot i que sovint fossin els mateixos els encarregats. Diguem que al Plus tractaven la seva audiència com a éssers intel·ligents, o com a adults, i a Cuatro no tant. Almenys jo ho recordo així, però tampoc em feu gaire cas.

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

De vegades ens equivoquem.

Ningú demana a un mag que expliqui el seu truc, i de vegades penso que el futbol el sobreexpliquem. Pel que sigui, no és possible limitar-se a la senzillesa necessària per, simplement, disfrutar-lo. Hi ha tant en joc (diners i no només diners), que mirem de racionalitzar el que sovint és irracional i ens fem mal. Suposo que és humà voler controlar totes les variables per no caure en el pànic. Antigament, quan s’acabaven els arguments, es parlava de supersticions o miracles. Últimament aquest buit l’està ocupant la nova religió de les dades. En el fons intueixo que el futbol continua amagant una part oculta del camí de l’èxit, i just aquest misteri el converteix en un esport únic i extraordinari. Tot i que també per això ens fa patir tant, sisplau, no el perdem.