"Les hostilitats entre Barça i Madrid comencen de veritat amb Di Stéfano"

¿Per què se n’hi diu "el clàssic"? És un terme nou.

Frederic Porta: A mi encara em fa ràbia això de clàssic, perquè hi veig clarament un terme de màrqueting. Neix entorn del començament de mil·lenni. Com expliquem al principi del llibre, al final és un joint venture dels dos clubs, que han anat a registrar la denominació perquè ningú els la prengui. Els convé a tots dos.

Manuel Tomás: Jo fins i tot afegiria que aquesta connotació de màrqueting que té queda molt clara quan es trasllada al futbol femení, perquè s’ha arribat al punt de dir clàssic al Barça-Madrid del femení quan fa només quatre anys que s’enfronten.

¿A partir de quan els Barça-Madrid són un esdeveniment?

M. T. Al llarg de la història trobem polèmiques i controvèrsies puntuals. El 1916, en una eliminatòria del Campionat d’Espanya, el Barça es retira del camp del Madrid per la manifesta parcialitat arbitral. Després tenim el cas flagrant de l’11-1 de Chamartín de l’any 43, que va ser un parany brutal, i tant el públic com els estaments arbitrals i policials es van comportar de forma salvatge. Però si anem al gra de la pregunta, quan comencen les hostilitats manifestes i ja es configura la rivalitat Barça-Madrid sota un prisma modern, és amb l’esclat del cas Di Stéfano, el 1953. La dictadura franquista, amb moltes males arts, va fer que de manera fraudulenta arribés al Madrid i es va iniciar la primera època gloriosa de l’equip blanc. En la mentalitat de l’aficionat blaugrana es va plantar aquesta idea tan enutjosa que el Barça havia de lluitar sempre contra alguna cosa més que un rival esportiu.

F. P. El Madrid és el primer club-Estat de la història, sens dubte. El rival del Barça fins aleshores era l’Espanyol, però llavors el soci barcelonista s’adona que el rival amb poder federatiu, arbitral i institucional serà el Reial Madrid.

M. T. Estem parlant del 1953, quan el Barça de Kubala havia aconseguit dos doblets consecutius, la Lliga i la Copa del Generalíssim. Havia guanyat la Copa Llatina del 52, que era la proto Copa d’Europa de llavors. I la dictadura franquista tenia clavada en el record la rebuda que va tenir el Barça per aquesta Copa Llatina. Un milió de barcelonins van rebre el Barça al carrer. Una manifestació no política, però que es va produir en una època en què no hi havia dret de reunió ni de manifestació. No va degenerar en cap reivindicació política, va ser una manifestació d’alegria pura i dura, esportiva, però la dictadura es va espantar. El règim necessitava un ambaixador esportiu que obrís la dictadura al món. De cap manera podia ser el Barça, un club amb un passat republicà, democràtic, liberal i catalanista. Si el Barça hagués ajuntat Kubala i Di Stéfano hauria sigut imparable.♠

¿Per què l’escandalós penal de Guruceta a la Copa del 1970 es va fer tan simbòlic?

F. P. És emblemàtic perquè significa la gota que fa vessar el vas. Arriba un paio i assenyala un penal, que està clarament fora de l’àrea, quan estàs a punt de remuntar contra el Madrid a casa.

M. T. Va provocar un problema d’alteració d’ordre públic. La gent va envair el camp, la policia va portar a terme càrregues policials, que es van reproduir als afores de l’estadi, es va cremar una unitat de mòbil de TVE... Tota aquesta fúria desfermada tenia un origen: eren molts anys de greuges i d’injustícies. Existia un caldo de cultiu brutal.

F. P. És que els Barça-Madrid tenen la virtut de portar la rivalitat fins al paroxisme. La força simbòlica que té el 0-5 del 1974 és que avisa que la democràcia està arribant. Vam veure el paroxisme també en els quatre clàssics entre Guardiola i Mourinho. L’ambient era tòxic i socialment irrespirable. El país es va partir una altra vegada en dos entre culers i merengues.

Indiquen que s’ha produït una laminació identitària del Barça. ¿Com afecta a la intensitat dels Barça-Madrid?

M. T. És inevitable que es produeixi. Avui dia, el més que un club s’ha diversificat i significa moltes coses. Les reivindicacions polítiques ja no són tan importants. I el Barça ara és un club cosmopolita, té moltes sensibilitats dins seu. La concepció centralista versus la concepció catalanista continua existint, però conviu amb expressions d’animadversió només esportives.

F. P. El més que un club tenia un sentit catalanista, però ha quedat diluït i s’ha convertit en un lema de màrqueting. Si els culers, que en general desconeixen la seva història, sabessin com de bèsties i decididament separatistes eren els socis dels anys 20, s’estirarien els cabells. Aquest era un club que va proclamar llavors tres dies de dol oficial per la mort per vaga de fam d’un alcalde de l’IRA.

Si poguessin veure un Barça-Madrid, un de sol, ¿quin triarien?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

F. P. L’últim 5-0, el del 2010, amb aquell festival de rondos enmig del camp. Tots els culers teníem la sensació històrica que era el dia que podíem fer-los-en 10. I una jugada, per veure fins a l’extenuació, és la cua de vaca de Romário a Alkorta.

M. T. Anava a dir el mateix. Aquell dia semblava que el Barça jugava contra un equip de Segona. Va ser un bany total. El meu partit alternatiu, i és per un record personal de quan era petit, seria el del 28 de desembre del 1975. El Barça va guanyar per 2-1 gràcies a un gol a l’últim minut de Rexach. Va ser famós per ser el primer clàssic després de la mort de Franco i al camp es van veure unes 100 senyeres encara prohibides, gràcies a Jacint Borràs. El crit que vaig fer amb el gol va ser inenarrable..