Un Barça de pandereta

Molt s’ha escrit sobre la futbolització de la política, quan en realitat és al revés. Poques vegades s’ha acostat tant el surrealisme dels dos mons com en les últimes hores. Sí, les mateixes en les quals Xavi Hernández ha aconseguit mantenir el seu lloc com a entrenador en el Barça tres mesos després d’haver dit que tocava el dos, i les mateixes en les quals Pedro Sánchez ha mussitat la seva pròpia dimissió en diferit com a president del Govern. Insinuar però no executar, per si de cas. Futbol i política mostren la seva puresa en l’absurd.

El que li ha passat a Xavi, en qualsevol cas, és comprensible. Més enllà que no fos sincer quan va assegurar que tenia decidit anar-se’n des de l’estiu passat. La nit en la qual el Barça va ser ridiculitzat pel Vila-real a Montjuïc, ell mateix es va avançar a aquelles veus que reclamaven un acomiadament. Gairebé tots ells, directius i palmeros que, a l’hora de la veritat, no pinten res. I és que Xavi es va estalviar donar el gust als seus enemics optant per agafar ell mateix les regnes del seu funeral.

No obstant, Joan Laporta va a la seva i odia que li diguin el que ha de fer. I si ha d’escoltar algú, pocs com el seu excunyat Alejandro Echevarría. O Rafa Yuste, que per alguna cosa és qui millor li toca les palmes. Allà, i en els consells de la seva família i els seus assessors, Xavi va trobar un bon motiu per continuar. El conclave a casa de Laporta, que va remetre a aquell nuñisme psicofònic i de merceria, va ser la metàfora d’aquest temps. Caos i pandereta.

Una altra cosa és que la seva continuïtat tingui sentit, més enllà de dir una cosa i fer-ne una altra, al cap i a la fi un clàssic de la humanitat. D’altra banda, el gran problema tampoc és que el Barça acabi la temporada en blanc, sense títols dels quals presumir. La cultura de l’èxit acostuma a ser nociva quan es lliga a un tros de metall, no a un projecte. El gran dèficit de la trajectòria de Xavi ha sigut el joc, potser l’únic que se li havia de pressuposar a la seva obra i en la qual cosa pocs reparen. L’equip ha jugat malament, desorientat, sense cap pla excepte l’efímer somni a París, i, el més preocupant, escapçat. Com oblidar la tornada dels quarts de Champions davant el PSG, amb Xavi fent-se expulsar quan els seus jugadors més necessitaven un entrenador.

Pèrdua de credibilitat

Notícies relacionades

Rafa Nadal: "He fet el que he pogut"

Nadal tanca una carrera de somni

Per contra, sap que és el moment d’apropiar-se de l’infantament de la generació de Lamine Yamal i Pau Cubarsí, adolescents que van explotar en la urgència i la misèria col·lectiva. I que, per molts jugadors que li imposin -Joao Félix o Vitor Roque, perquè ell amb Cancelo ben a gust estava-, podrà fer el que li vingui de gust amb ells, tot i que s’hagin de consumir al purgatori, per alt que sigui el preu. El tècnic, ara sí, es veu fort. I amb aliats de pes que li han demostrat fidelitat.

Xavi es queda. Està en el seu dret. No perdrà diners, però sí credibilitat. Tot i que això, en el futbol, poc importa. És Laporta qui se la juga de veritat, lligant el seu govern a un entrenador que ha tornat d’entre els morts. Però deixant la tomba oberta.