Febre a la grada
Niños jugando al fútbol en Pont de Marina, Barcelona
La vida de poble és així: vas al mercat del dissabte a comprar olives i acabes a la grada del camp de futbol municipal veient un partit en què juga un amic del col•le de la teva filla. També hi ha la neta dels del bar del poble fent de cangur d’altres nens. Perquè ja s’ha fet gran, com tu, encara que tu no te n’has adonat. Mentre descobreixes amb sorpresa l’interès sobtat de la teva filla de 7 anys pel futbol, intercanvies algunes paraules amb els pares del seu company de classe, es marquen gols, es xiulen faltes. Es crida i alguns perden els papers. Molts lectors sabran de què els parlo, perquè són milers els sacrificats pares que el cap de setmana, plogui, faci fred o calor es desplacen ben d’hora per acompanyar els seus fills a competir. Futbol, vòlei, hoquei, handbol. El que sigui. Sempre hi ha algú que crida.
El dia que només anava a comprar olives i vaig acabar a la grada d’un partit de nens de 7 anys, tres dones havien perdut el control. Cridaven sense parar el nom de dos nens. Em va costar identificar-los perquè els crits no corresponien amb qui tenia la pilota. Xutés qui xutés, les dones cridaven els mateixos noms. Vaig descobrir al final que un tenia nul interès en el partit. Si la pilota passava a prop alguna vegada ficava la cama a veure què, però interès zero per molt que cridés aquella dona que, això ja és deducció, era la seva mare. L’altre nen era més protagonista i vaig pensar que la pressió li havia de caure pitjor cada vegada que xutava desviat o li robaven la pilota. Potser el passotisme del primer era només un escut. Un escut necessari.
Notícies relacionadesPerquè aquests crits són una lamentable corretja de transmissió de pressió i mal rotllo. No me’n vaig adonar: havia obert el recipient d’olives i me les menjava com si fossin pipes. Els seus crits també havien despertat sobtadament el meu interès per aquell partit i la meva afiliació amb l’equip contrari al dels dos pobres nens. El mal rotllo s’estava apoderant de la grada a mesura que passaven els minuts sota aquells crits aguts i incessants. Quants altres pares van reprimir les ganes de demanar-los que callessin no ho sé, sé que n’hi ha molts que lamentablement s’enfronten i protagonitzen escenes penoses cada cap de setmana, però jo en vaig tenir prou, em vaig sentir molt incomodada pel que despertaven en mi i l’exemple que donaven. Vaig tancar el recipient mig buit d’olives i vam anar cap a casa.
Hi ha pares a qui no es pot treure de casa.
