Edwin Moses: "No vaig necessitar entrenadors, jo era més intel·ligent que ells"

"Primer he de fer l’entrevista", diu Edwin Moses a uns congressistes que li demanen fotos. L’actual president de l’Agència Antidopatge dels Estats Units i de l’Acadèmia Laureus s’asseu en un sofà i atén EL PERIÓDICO, just després de presentar la seva pel·lícula autobiogràfica Moses 13 Steps en el 86è Congrés de l’Associació Internacional de la Premsa Esportiva (AIPS), celebrat a Santa Susanna.

No tots els corredors poden ser corredors de tanques.

No tots els corredors volen ser corredors de tanques (riu). No és fàcil, perquè pots caure i et pots fer mal. He vist gent trencar-se la cara i les dents... Això no passa en el més alt nivell, però la gent es lesiona contínuament, els braços, els canells... Jo mai em vaig lesionar, potser em vaig fer algun tall.

¿Com s’hi va iniciar vostè?

Vaig tenir l’oportunitat de fer-ho quan era molt jove i ningú volia provar les tanques. Vaig aixecar la mà i ho vaig provar.

Ningú esperava que guanyés l’or a Montreal-76. I ho va fer amb rècord mundial.

Estava completament segur que ho faria, al 100%. Abans de la carrera vaig predir que la guanyaria i trencaria el rècord mundial. No sabria explicar-ho, simplement sabia del que era capaç.

Va guanyar 122 carreres consecutives durant 9 anys, 9 mesos i 9 dies. ¿Se sentia invencible?

I tant. Has de pensar d’aquesta manera si ets esportista. També els que no guanyen surten a la pista i volen guanyar.

Es va enfrontar a bons rivals com Harald Schmid, Danny Harris, André Phillips... ¿Quan els veia a la pista sabia que els superaria?

No m’importaven. Ni tan sols hi pensava. No estava corrent contra ells, corria contra les tanques.

Schmid el va guanyar a Berlín el 1977, que va ser l’última derrota abans de la gran ratxa. Aquell dia va fer 14 passos abans d’arribar a la desena tanca.

Això va ser un error, vaig ser lent en aquesta carrera. Mai de la vida em va tornar a passar. Sempre vaig fer els 13 passos entre tanca i tanca.

¿Va tenir alguna por durant aquell període guanyador?

No. ¿De què podia tenir por? El pitjor que em podia passar era perdre una carrera, i mai vaig pensar-hi.

Va ser una de les primeres grans estrelles de l’atletisme. ¿Com va manejar l’èxit, els diners...?

Tenia un equip d’assessors al voltant, i sabia el que estava fent. Per a mi no era un tema d’ego, no era de cotxes grans ni rellotges ni roba de luxe. Mai vaig necessitar un Maserati o un Ferrari, alguns esportistes potser sí. Alguns, si venen d’entorns més desfavorits, compren una casa a la seva mare... jo mai vaig tenir aquest tipus de problemes.

Actualment, hi ha esportistes que paren per cuidar-se de la seva salut mental. Això abans no passava.

És generacional. Abans no existia el concepte de salut mental ni hi havia psicòlegs esportius ni res d’això. Llavors, els esportistes simplement abordaven els problemes, del tipus que fossin, i seguien endavant.

¿Què li cal a un atleta per a l’èxit?

Afortunadament per a mi, era científic, i tenia molt coneixement de laboratoris, recerca, maneig de dades... Això em va donar avantatge sobre la majoria d’atletes, que mai van pensar en la ciència.

Vaig llegir que va tenir un company d’habitació que era ballarí de ballet i que això el va ajudar.

Sí, vaig aprendre molt d’ell. El que ell feia, saltar en l’aire, és molt similar a saltar tanques. Em va ajudar a millorar en aspectes com la dinàmica, potència, estirades, flexibilitat i creativitat.

Era un avançat al seu temps.

Ho era. En aquell moment sentia que estava fent el que era necessari. Quaranta anys més tard, m’adono que estava fent coses que avui dia encara hi ha esportistes que estan descobrint.

Ara hi ha atletes que disputen moltes competicions a l’any. ¿Ho tenen més complicat per mantenir-se en l’èxit molt temps?

No ho sé, no penso en el que fan els atletes avui dia. Jo no tenia tot un equip al darrere, vaig haver d’entrenar-me i fer-ho tot pel meu compte. Ara tenen entrenadors, psicòlegs... Cinc o sis persones darrere. Sembla que hauria de ser més fàcil que en els meus temps.

¿Mai va necessitar comptar amb un entrenador?

No. Vaig aprendre fent. Era més intel·ligent que els entrenadors.

El president de World Athletics, Sebastian Coe, té planejat fer una sèrie de canvis per fer més atractiu l’atletisme. ¿Cap a on es dirigeix ?

Les idees de què parlen ara ja les plantejava jo fa 30 o 40 anys. Sobre el professionalisme i que els atletes cobrin en els Jocs Olímpics, jo mateix vaig proposar això quan estava en la Comissió d’Atletes. Però crec que hi ha molta pressió a World Athletics perquè els atletes volen més, volen un tros més gran del repartiment.

Les últimes dècades han estat marcades per una gran quantitat de casos de dopatge en l’atletisme. ¿Quina és la seva visió sobre això?

Actualment encara estic presidint l’Agència Antidopatge dels EUA, així que no en vull parlar gaire. És massa controvertit.

Tornem a la seva carrera esportiva, doncs. La seva ratxa va acabar el 1987, quan va quedar segon a Madrid per darrere de Danny Harris. Vostè explica que aquell dia estava malalt.

Vaig patir una intoxicació alimentària a Bolonya i vaig arribar a Madrid tres o quatre dies abans de la carrera. No havia d’haver corregut però ho vaig fer, i vaig córrer bé. El problema era que vaig colpejar l’última tanca amb el taló. Si no l’hagués colpejat, hauria guanyat aquesta carrera.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Ser segon o aconseguir un bronze com el de Seül-88 no és perdre.

No. És part del joc. Ni tan sols jo vaig poder guanyar sempre. La persona que guanyava contínuament tampoc va poder guanyar sempre.