Mor Menotti, mite del futbol argentí de retòrica seductora

Durant dècades, el país es va dividir en menottistes i bilardistes, és a dir, seguidors de Carlos Bilardo. Uns i d’altres es van odiar apassionadament. Només el pas del temps va curar els rancors al punt de tornar a ajuntar els antagonistes. Menotti va ser pietós amb la malaltia senil del seu rival. No obstant, va ser el primer dels dos grans contendents en abandonar el món. Ho va fer quan era secretari de selecció a l’Associació del Futbol Argentí (AFA), un càrrec simbòlic, però no aliè a l’última consagració de l’albiceleste a Qatar. De les tres copes que engalanen la vitrina de l’AFA, dues estan lligades, d’una manera diferent, a Menotti.

Abans de ser una figura dominant i permetre’s parlar en públic no només de la pilota sinó del tango i la política, el Flaco va ser jugador. Va brillar al Rosario Central. Era un migcampista elegant, de desplaçaments lents però refinats. El Boca Juniors va posar els ulls en ell. Va destacar a mitjans dels 60 a l’equip més popular del país.

Els grans anys de Menotti van tenir lloc després que es descalcés les botes. Va tenir una centralitat gairebé absoluta entre 1973 i 1982. Primer, com a director tècnic d’Huracán, equip que va instal·lar a l’Argentina la jerarquització del «bon futbol», la primacia del gaudi per sobre del resultat, el virtuosisme amb el cuir abans que el desplegament físic.

Va guanyar la lliga local amb números d’enveja i un elenc de jugadors notables. Aquest va ser el passaport per fer-se càrrec de la selecció argentina, el 1974. Però, sobretot, Menotti va instal·lar la idea que la selecció havia de ser una prioritat esportiva nacional. No arribava amb imposar-se en els tornejos regionals. Calia fer el salt.

Va guanyar la Copa del Món que es va disputar al seu propi país (1978). Havia format un equip amb futbolistes desequilibrants, entre ells Mario Alberto Kempes. Però aquesta victòria sempre va tenir una legitimitat d’origen: la dictadura militar, que havia organitzat el certamen i que, sempre es va dir, va moure cel i terra perquè el trofeu es quedés a Buenos Aires.

Les imatges amigables de Menotti, un home que mai havia negat la seva condició d’home d’esquerres, amb els dictadors Jorge Videla i Leopoldo Galtieri, van ser objecte d’assenyalaments que mai van trobar respostes convincents. Menotti va ser, malgrat aquestes opacitats, l’únic personatge del futbol que va demanar pels detinguts-desapareguts durant aquell règim militar.

El va substituir Bilardo després del fiasco del Mundial a Espanya. Menotti, que havia deixat de banda Maradona a l’equip que guanyaria el 1978, va creure que al reunir la jove estrella amb Kempes, l’Argentina seria imbatible. No va ser així. La selecció era un equip de jugadors cansats. Bilardo els va netejar gairebé tots, de manera gradual, i va convertir Diego en el seu estendard. La gesta de 1986 li va donar la raó.

Menotti, llavors, ja no era l’amo de la veritat futbolística. I la seva sort com a entrenadora les banquetes de la lliga argentina, espanyola i italiana va esdevenir una sèrie interminable de fiascos per no poder reduir la distància entre la seva retòrica seductora i el que passava en els partits.

Fitxatge pel Barça

El març de 1983 Josep Lluís Núñez el va fitxar per substituir Udo Lattek a la banqueta del Barça de Maradona i Schuster. Va celebrar al Camp Nou una Copa de la Lliga i la Copa del Rei en aquesta campanya a costa del Reial Madrid, i la Supercopa d’Espanya a l’iniciar la següent davant l’Athletic. Va renunciar a continuar a la conclusió del curs 1983-94 després de la violenta final de Copa davant l’Athletic.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

La prèdica de Menotti va anar envellint. Però, de tant en tant, recuperava l’empenta del gran polemista. Pel Flaco el millor de la història mai va ser un argentí. Ni Di Stefano ni Maradona. Tampoc Messi. El ceptre era de Pelé i, als seus ulls, que el va veure jugar i va ser un efímer company, era d’un altre planeta. Ni el Mundial guanyat per Messi li va canviar l’opinió.

Va estimar, es va barallar amb Maradona i es va tornar a reconciliar. Una vegada i una altra. La seva mort li va provocar un fort impacte. Als 80 anys, ja havia perdut l’aura de personatge davant qui s’està a favor o en contra per motius fins i tot irracionals. Va passar els seus últims anys al seu despatx a l’AFA. «Segurament va sentir que aquella dramàtica, inoblidable i vibrant jornada de Qatar va ser la més completa reivindicació a les seves idees, a la seva prèdica de dècades i a una manera d’entendre el futbol com a fenomen popular», va assenyalar el diari Clarín.