Jana Lüscher: "Vaig competir per a Espanya, però ara ho faré amb Suïssa"

Jana Lüscher: "Vaig competir  per a Espanya, però ara  ho faré amb Suïssa"

LAIA BONALS

4
Es llegeix en minuts
Laia Bonals
Laia Bonals

Redactora d'esports

Especialista en Esport femení

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Les carreres d’orientació, per desgràcia, no són gaire conegudes a Catalunya. ¿Com descriuria de què es tracten?

Són carreres a contrarellotge on el recorregut no el saps fins al moment en què comença. Es fan en una zona on està prohibit entrar fins al dia de la competició. Després, et donen un mapa. Has de passar els punts de control que tens marcats en l’ordre designat i arribar el més ràpid possible a meta. Jo competeixo tant en la modalitat de bici de muntanya, BTT, com en la corrent, que òbviament s’ha de fer corrent.

¿Quin equipament porta?

No està permès portar cap element de GPS, però sí que podem portar a sobre un rellotge intel·ligent per comptar quilòmetres. Portem brúixola i el mapa en un suport pla sobre la bici. Ja està. És tot analògic.

¿Com va ser que va descobrir aquest esport?

Per la meva germana petita. Ella feia carreres de muntanya i entrenava en un grup a Vic, on el seu entrenador feia carreres d’orientació. Em van convidar i hi vaig anar un dia, perquè no feia esport com a tal. Això era sobre el 2018, que vaig fer la meva primera carrera. Em va encantar.

Es va coronar com a campiona d’Espanya fa poques setmanes. ¿S’ho esperava?

En absolut. Era a Badajoz, el 20 i 21 d’abril. En tot el cap de setmana vam fer tres carreres. La primera va ser l’esprint pel bosc, en què més enllà d’esprémer-te físicament, l’important és fer que el cap funcioni el més ràpid que puguis. I no fallar. Si t’equivoques agafant un camí i esculls el més llarg, perds segons que són molt importants. Aquí vaig fallar i vaig perdre uns 40 segons. Vaig acabar tercera.

No va començar així de la millor manera.

A la tarda vam fer la carrera llarga, on el temps guanyador va ser gairebé d’una hora i mitja. Era en un terreny militar de tancs, i era bastant dur de pedalar. Vaig anar resolent bé els encreuaments i em vaig esprémer al màxim. No havia competit aquest any contra les altres noies i no sabia com sortiria. Quan vaig arribar em van dir que era primera. Vaig al·lucinar.

I diumenge, doncs, va ser la prova definitiva.

Era la mitja distància. Hi havia moltíssims camins i, de manera excepcional, podíem anar camp a través per anar retallant. Això, malgrat que pot fer-te anar més ràpid, t’obliga a estar més pendent de la brúixola. A més, havíem de fer canvi de mapa, que és que tens mig circuit imprès en cada costat del mapa perquè no puguis veure la segona part de la carrera mentre estàs en la primera.

¿Quan va arribar, sabia que era la primera?

Que va. Ni ho vaig pensar. Però al cap de poca estona vaig veure que arribaven les meves rivals, que havien sortit abans que jo, i vaig saber que a elles les havia guanyat. Només quedava Mónica Aguilera, que era la favorita. Ella sortia quatre minuts més tard que jo i mentre jo estava ja a la meta, ella va arribar. I va ser quan ens van dir que jo havia guanyat. Va ser molt emocionant. Em vaig posar molt contenta.

Té un desgast enorme. No només físic sinó també mental.

És la part més difícil. Quan estàs rebentada físicament, saber prendre bones decisions és més difícil. Costa molt pensar. I has d’afinar molt bé i no equivocar-te. Quan arribes a dalt de tot en una pujada, esbufegant, el més probable és que t’equivoquis. Amb les carreres d’orientació aprens a gestionar l’equilibri entre la part mental i física i a prendre decisions de manera ràpida. I també a no frustrar-te amb els errors. Si estàs corrent, t’equivoques i et quedes aturada pensant que l’has cagat, ja estàs morta. Has de deixar de pensar en l’error i corregir-lo al més aviat possible. Això et serveix per a tot en la vida.

¿Com se sustenta econòmicament? ¿És possible viure d’això?

No. Hi ha molt poca gent al món que pot viure d’això. En la modalitat d’orientació a peu encara hi ha més diners, però en BTT no. A Suïssa, per exemple, alguns viuen d’això, però també són militars, així que cobren de l’Estat. Als països nòrdics cobren de l’Estat per ser esportistes d’elit. Aquí no passa. A Espanya no hi ha ningú que visqui d’això.

¿S’ho ha de pagar vostè tot llavors?

Notícies relacionades

La Federació Catalana de vegades ens ajuda. Organitza entrenaments i hi podem anar gratis si tenim bons resultats. O, per exemple, per al viatge a Badajoz del Campionat d’Espanya, ens van pagar ells la gasolina, les inscripcions i l’allotjament. El que no ens van pagar van ser les dietes, però realment surt a compte.

Ara canviarà de nacionalitat.

La temporada passada vaig competir amb la selecció espanyola. I a finals d’any, la seleccionadora suïssa em va preguntar si volia córrer per a ells. Ho vam mirar i els vaig dir que sí [el seu pare va néixer a Suïssa]. Pots fer un canvi d’expedient i ara competiré per a la selecció suïssa. Els esportistes hem de fer una inversió econòmica, però si pots anar seguint amb les ajudes, t’ho pots anar pagant. Però, malgrat això, no puc fer només això. Treballo 25 hores a la setmana en una editorial per poder compaginar-ho tot.

Temes:

Badajoz Intel