La veritat
"No quiero ir más que hasta el fondo". És el breu comiat que va deixar escrit Alejandra Pizarnik abans de suïcidar-se amb una sobredosi de barbitúrics. Aquest fons, qui sap, podria ser el límit d’una pulsió d’intensitat vital, potser la bogeria. O de la veritat, perquè també és allà, ja sense matisos ni embellidors. Crua. Normalment no agrada. Per això encara no he vist La fugida, el documental de Josep Morell, Marc Martínez Sarrado i Guillem Sánchez sobre els abusos a menors en escoles dels jesuïtes a Barcelona. M’espanta espantar-me. Sé que aquests abusos van passar, a l’escola se sentien alguns comentaris. El cas del pare Tó era sempre el més recurrent perquè havia sortit fins i tot a la premsa. Condemnat per abusos a Barcelona, la congregació el va enviar a Bolívia a treballar amb nens… La innocència de l’edat ens feia restar-li gravetat. Senzillament no en sabíem res, i m’estremeix saber ara que tants nens vam tenir el mal tan a prop i que potser va ser una casualitat, una campana d’entrar a classe, el reclam d’un amic, una distribució aleatòria per cognoms el que va fer que molts no topéssim amb un d’ells. I també que el nostre privilegi va ser la desgràcia d’altres nens a Bolívia.
Quantes vegades hem estat a prop que algú ens arruïnés la vida? Veuré La fugida perquè devem la veritat a les víctimes, però ho faré quan pugui veure-la per la tele, a casa, i estremir-me en condicions. Perquè la veritat acostuma a ser esglaiadora. I moltes vegades molesta, per això mentim o mirem cap a una altra banda.
A Joan Laporta, que Xavi expliqui en roda de premsa la veritat sobre la situació financera del Barça l’ha enfadat fins al punt de voler acomiadar-lo tres setmanes després de ratificar-lo per a la temporada que ve. La veritat ens despulla fins als ossos. I nus, tremolem. Tan necessària és la veritat? Aquí hi ha el debat. Des del periodisme, és clar. Els matisos són en tot allò personal. Fa temps que porto endins aquest clímax que descriu Thomas Bernhard en un dels seus relats autobiogràfics. "[...] però no cal parar de dir-los la veritat, i les observacions horroroses i espantoses que es fan no s’han de callar en cap cas ni tampoc ni tan sols falsificar-se [...] Per salvar-se, aquells a qui es parla no es creuen ni el més natural. L’home no es deixa aigualir la festa per un esgarriacries. Durant tota la meva vida he estat un d’aquells esgarriacries [...] La meva existència, durant tota la meva vida, ha molestat moltíssim". La veritat.
