Decideix-te, Joan

Laporta té set dies, ni un més. Set dies per decidir d’una vegada què fer amb Xavi, amb l’entrenador que va dir que marxava perquè no aguantava més la pressió i al cap de dos mesos va rectificar i va escenificar junt amb el president la seva continuïtat perquè ja tenia il·lusió.

Laporta no pot perpetuar més enllà del partit de Sevilla de diumenge vinent una decisió clau en el futur d’un club assetjat econòmicament i amb el seu gran rival jugant finals de Champions com qui no vol la cosa. Ni emblemes ni romanços. No es pot repetir el que va passar amb Koeman. Si Laporta creu realment en Xavi, que el deixi treballar de veritat i no amb la soga al coll, amb aquella desagradable sensació que una relliscada en un partit o en una roda de premsa pot acabar amb ell acomiadat. La derrota a Girona, per la por de perdre la segona plaça i per la imatge que va oferir l’equip de Míchel (el futbol que somia Laporta per al seu equip) i les famoses paraules davant els mitjans han dinamitat la relació gairebé per complet. Recompondre-la sembla molt complicat. Massa. Però coses més increïbles hem vist en aquest club.

Notícies relacionades

BCN espera un ple total en l’adeu de Belasteguín en les Master Finals

El rècord d’11 triples d’Obst destrossa el Barcelona

Xavi també ha de reflexionar seriosament. Fins i tot més que Laporta. Ha de pensar en el que va dir, en el que va transmetre als culers i als rivals: no podem competir. Com va dir Joan Gaspart al pòdcast Solo para culés, hauria de demanar perdó, rectificar i somriure. No s’hi val això de “a veure què passa l’any que ve, ja veurem si podem estar allà”.

En el futbol cal tocar de peus a terra, és clar que sí, i la situació econòmica és la que és, però la il·lusió mou muntanyes. És bàsica, en l’esport i en la vida. L’entrenador del Barça ha de sortir davant la premsa i dir aquí estic jo, aquests són els meus jugadors i vaig a mort amb ells. Xavi, hi ha molt talent, gent molt jove que creixerà, que agafarà galons i que liderarà un projecte guanyador. Lamine Yamal, Cubarsí, Fermín, Araujo, Balde... I el que ve al darrere. La Masia, al cap i a la fi. Això és el que ha d’il·lusionar Xavi i el que ha de traslladar als aficionats. I si de veritat no s’hi veu amb cor, si de veritat creu que no podrà lluitar per tot, que dimiteixi. Total, ja ho va fer una vegada.