Damaris Egurrola: "Aquesta final és el millor partit de futbol femení que hi pot haver avui"

Si fa la vista enrere, ¿com recorda el seu camí?

Ha passat tot molt ràpid. De vegades no soc ni conscient de per on he passat. L’Athletic és el club que em va fer créixer. Vaig començar a l’acadèmia i vaig poder debutar amb 16 anys. Vam guanyar la Lliga aquell mateix any, teníem un equipàs, juntament amb Irene Paredes, per exemple. Guanyar una Lliga sent de l’Athletic va ser un cosa històrica.

Va arribar a Lió l’estiu en què acabava contracte amb l’Athletic. I, per una llacuna en la negociació del conveni, el club va intentar retenir-la. Va acabar als jutjats i va haver de marxar a Anglaterra, a l’Everton, quan el Barça era el seu pretendent més gran.

Va ser molt dur en l’aspecte personal i per a la meva família. Deixar l’Athletic de la manera en què tot va passar, de buscar un club a última hora i que fos a Anglaterra. Adaptar-me per primera vegada a viure fora de casa, després de la covid... Després vaig tenir l’opció de venir a Lió i fitxar pel club dels meus somnis.

Des de fora, el vestidor de l’Olympique imposa molt respecte. ¿Com va ser entrar-hi?

Quan em va trucar el meu agent dient que tenia una bogeria per explicar-me, que era que el Lió em volia allà l’endemà, no sabia com reaccionar. Vaig fer les maletes al més aviat possible, crec que vaig deixar la meva casa a Liverpool feta un desastre. Estava molt nerviosa per poder conèixer les que serien les meves noves companyes. Les mateixes que veia a la tele quan era petita. Tinc mil anècdotes del dia que vaig arribar. Em van acollir com a una germana petita.

A les jugadores de l’Olympique, no obstant, se les veu distants.

Des de dins és completament diferent. Quan vaig arribar, tenia una mica de respecte a Wendy [Renard, una de les estrelles]. Només veia les imatges d’ella en finals, com de seriosa es posava. Aquesta cara seva de serietat, de no tenir amics. I quan vaig arribar, em va sorprendre molt. M’alegra com em cuida cada dia, les bromes... El més valuós d’aquest club és el vestidor que tenim.

¿L’Olympique és tan professional com sembla des de fora?

Vaig passar per Anglaterra i per l’Athletic. A Lezama ens cuidaven molt bé, això sempre ho diré. Però aquí, a Lió, l’estructura, la relació que tens amb els de molt a dalt, com el president, amb tota la gent important, és molt pròxima. També amb l’staff. És com una família. Òbviament, hi ha coses que es treballen d’una altra manera perquè és un país diferent. De fet, diria que és el que més em va sorprendre. No és fàcil gestionar un equip amb tantes superestrelles. I en els quatre anys que fa que hi soc mai hem tingut cap picabaralla. Res de res.

I ara torna a San Mamés. No sé si quan va debutar amb 16 anys s’imaginava jugant una final de la Champions allà.

És increïble. Des que es va anunciar que seria a San Mamés la final, de tan pesada que he sigut amb les meves companyes m’han pogut odiar [Riu]. En els entrenaments més difícils, després de Nadal, jo els deia: "Patirem, però penseu en Bilbao". I després del partit a París [on es van classificar per a la final], ja em van dir: "D’acord, ja pots parar de dir-ho perquè ja estem a Bilbao". Sí que he pogut arribar a ser una mica pesada. M’he despertat cada dia pensant-hi.

¿Com espera l’instant de saltar a la gespa de San Mamés?

M’he imaginat moltes coses aquests dies quan he tingut temps per parar una mica. Estic intentant portar gent de tots els clubs on he jugat, tots els entrenadors que he tingut, per també agrair-los-ho. Que jo estigui jugant a San Mamés és gràcies a tota aquesta gent. Estic fent tot el possible per aconseguir totes aquestes entrades, perquè són molt importants per a mi. I també als meus amics i família, que sens dubte han estat en tot aquest camí. També van venir a París. Celebrar els gols i veure a la grada els meus pares, com ploraven, crec que això mai s’oblidarà.

¿Com visualitza la final?

És una final, serà 50-50. És el millor partit pel que fa a futbol femení que hi pot haver avui. El Barça està fent les coses molt bé des de fa anys. Per a mi també és una cosa especial perquè conec més de la meitat de l’equip. En les setmanes prèvies he pogut parlar amb elles, però aquesta setmana ja no hem parlat més [Riu].

S’ha creat una gran rivalitat forta entre els dos equips.

No s’ha de treure mèrit al Barça. Però moltes vegades no es respecta la història del Lió. Vuit vegades campió de la Champions no és qualsevol broma. Abans de la final de Torí molta gent ens va faltar al respecte.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Vostè va ser una de les primeres a alçar la veu per demanar canvis en la selecció espanyola i va acabar jugant amb els Països Baixos.

En el seu dia ho vaig passar molt malament. Ara ho veig una mica més de lluny, però òbviament ja no tinc la mateixa energia per tornar a involucrar-me en aquestes coses perquè em va tocar aixecar la veu i fer-ho gairebé sola. També amb el conveni, amb cinc o sis companyes més, Aitana [Bonmatí] i alguna més, érem una veu. Soc molt feliç on soc. Això no vol dir que no vulgui ajudar les altres perquè sempre hi soc.