El deliri de Laporta

Joan Laporta té un quadre sobre el sofà de pell marró del pis que anomenen "despatx professional". No és un crucifix, però ho sembla per com el mira abans o després dels aquelarres canalles del Cafè Europa. Darrere del vidre, el número 14 i el cognom Cruyff estampats en una samarreta taronja remeten un déu pagà a qui Laporta ja no pot acudir. Mirar la samarreta i citar l’enyorat geni, és clar, de poc serveix ara. No té el mateix efecte que escoltar aquesta plèiade de consellers, familiars, aplaudidors, comissionistes i agents que han arrossegat el president del Barça a un deliri que amenaça de carregar-se el club.

El Barça ja fa massa temps que va deixar de ser dels socis per ser controlat pels creditors. El gestiona el G-1 de Laporta entre crits i llàgrimes que ningú discuteix. I sense que a ningú sembli importar els tripijocs en el compte presumptament mancomunat dels directius del club, o que l’acomiadament de l’entrenador es comuniqui un dia abans de la final de la Champions femenina, per provocar així que la putrefacció arribi a l’únic lloc on l’aficionat es trobava sa i estalvi.

Xavi Hernández, a qui Laporta ridiculitzava abans d’acceptar fitxar-lo per no haver passat per la proveta de la banqueta del filial, no s’havia guanyat continuar com a entrenador del Barça. Les ínfules estètiques que el mateix Xavi va promoure el dia de la seva presentació van canviar ràpid a un exercici extrem de supervivència i resultadisme. Van arribar a aplaudir-se les derrotes. A lloar-se els èxits defensius en territoris com el Bernabéu. A acceptar que si les coses anaven malament era perquè la premsa és el dimoni, i escriu i parla de manera cruel i agressiva. Tot això va servir a Xavi per guanyar la Lliga l’any passat. Però quan el cartró pedra que cobria l’equip va caure, i sense joc que sostingués l’invent i que, sobretot, protegís adolescents com Lamine Yamal, Cubarsí i Fermín, els atacs d’ira a la banqueta van deixar de fer gràcia. Tant com la surrealista guerra que va mantenir contra aquest guardiolisme que ell mateix va convertir en el pitjor dels seus fantasmes.

Però Xavi, el mateix que al seu dia va dir que se n’anava sense haver-se’n anat amb l’esperança que l’equip quedés per sobre del Girona, el mateix que va tractar de consolar Laporta quan aquest es va posar a plorar després d’haver pactat una continuïtat en la qual només el sushi a domicili va ser una veritat, és molt més que un entrenador encara discret i per coure. És una icona. Com també ho era Ronald Koeman; el seu acomiadament immoral a l’avió de tornada de Vallecas no va tenir res a veure amb el fet que el seu pas per la banqueta del Barça fos del tot decebedor.

Ventríloc

Notícies relacionades

Jenni Hermoso recorrerà la sentència que condemna Rubiales pel petó i l’absol per coaccions

Benfica-Barça, a vuitens de final i al costat amable del quadre; Madrid-Atlètic, derbi europeu

Xavi ha hagut de suportar en els últims dies com el seu president, amb la boca tancada com el millor dels ventrílocs, feia parlar els seus portaveus perquè es fes a la idea que seria acomiadat. El seu pecat capital va ser dir la veritat en l’única roda de premsa en què va deixar de banda la propaganda per mostrar la decrepitud del projecte. Una obra de govern que continua passant per les mans dels representants. Ara és Pini Zahavi, que va arrencar el contracte creixent de Lewandowski, que porta de la mà Hansi Flick. Potser a Xavi, en el seu tardà atac de sinceritat, només li va faltar ser més clar amb el que pensava sobre el talent de fogueig de Joao Félix, amb el qual mercadeja Jorge Mendes, o sobre Vitor Roque, aquest davanter que Laporta, Deco i André Cury van voler convertir en el Mr. Marshall brasiler, i que no és més que la metàfora d’un club que l’entrenador és qui menys pinta.

Laporta, posseït ja de manera definitiva per l’esperit de Núñez, potser ha d’apropiar-se també del mantra del seu vell enemic: "També van crucificar Jesucrist".