Mónica Plaza: "Sents molts ulls al clatell quan competeixes i et posa més pressió"

¿Per què va decidir que el seu lloc era dins d’un cotxe?

Em ve de família. El meu pare i el meu oncle són de motos, cotxes i tractors des que tenen ús de consciència. Hem viatjat molt, hem anat al pol Nord amb cotxe i de tornada una setmana; hem anat al Marroc unes 60 setmanes des que tinc 12 anys. Si no era anar a veure el meu cosí en una carrera de motocròs, era anar a veure un ral·li. I quan no, una altra cosa. Quan vaig complir els 18, era una època difícil econòmicament. I als 19 vaig dir al meu pare: "Papa, em vas dir que quan tingués carnet, competiríem". La cosa estava molt fumuda, però va agafar tres cotxes, un de bolcat, i amb peces que li van deixar en vam construir un, i vam començar a competir fa nou anys. La veritat és que no imaginava que arribaria on he arribat. La clau és disfrutar-ho.

¿Què sent allà?

Et canvia el xip quan entres dins del cotxe. Pel que fa a concentració, les coses passen a un segon pla. La Mónica simpàtica es transforma una mica quan em poso en mode carrera.

¿Què implica ser copilot del Dakar?

De vegades em diuen: "Ja has fet el salt a pilot". Com si per ser pilot fossis millor. I no és així. No s’ha de desprestigiar. El Dakar està arribant a uns ritmes de competició en els quals on es posa la dificultat és en els copilots. El treball de copilot no és pujar al cotxe, dirigir i baixar. Has de fer una preparació de la carrera i si a més és el teu equip de competició, has de preparar infinitat de coses. Tant les verificacions tècniques i administratives del cotxe, fins a buscar hotels o on menjar. A més, hem de veure què es fa o què no es fa al cotxe, què es pot millorar per a la pròxima carrera.

A part del tècnic, la resolució de problemes va a càrrec del copilot

¡Molts! Has de ser una mica un empollon, en el bon sentit la paraula. Has d’estudiar-te quants quilòmetres hi ha, quan es pot proveir, quanta gasolina cal posar quan parem, quant temps tenim per fer els quilòmetres de l’enllaç... Si tu aquesta feina la portes feta, quan has tingut un problema o hi ha una mica de pressa, és millor perquè no pots a posar-te a mirar el reglament.

¿I com és viure amb el seu pare dins d’un cotxe en un Dakar?

Superfàcil. El meu pare és molt senzill. Sempre ens ha intentat inculcar a tots els del seu al voltant que com més complicada sigui la situació, més tranquil cal estar. Té 63 anys, però té l’actitud i la vitalitat d’un de 20. És increïble. I l’experiència d’un de 60.

Li dona fermesa en situacions delicades.

Som bastant fàcils tots dos. Hem viscut situacions límit junts. Un any vam atropellar una moto, i un altre any ens va atropellar a nosaltres un camió. L’any de la moto jo pensava que se’m moria entre les mans. I el meu pare la va apagar mentre venia l’helicòpter... Té aquest punt de pausa.

Vostè és un dels noms referencials del Dakar. ¿Com ha viscut l’evolució de la presència de la dona?

Està creixent. Les que hi ha tenen un alt nivell o un alt càrrec als equips. Veig l’evolució del nombre de dones al Dakar als banys [Riu]. Recordo el meu primer Dakar, que va ser fa cinc anys, i sabia perfectament les dones que hi havia. Ara n’hi ha un munt. Hi ha team managers, hi ha filmmakers o de xarxes socials... Dins dels equips, cada vegada n’hi ha més, a més com a pilots i copilots o pilots de motos, que és el que sempre es mira. Les dones tenim una capacitat d’organització diferent de la dels homes. Igual que físicament un home per naturalesa és una mica més fort que la dona, és així. Les dones tenim una altra organització i per això crec que hi ha tanta dona copilot tan bona.

En el motor, l’evolució segueix altres ritmes.

L’automobilisme o el motociclisme són esports que depenen tant, tant, del pressupost econòmic... Normalment, sempre als homes els han agradat més els cotxes que a les dones. I això ha sigut així, ha sigut cultural. Ara hi està havent un canvi. Des de l’esport base hi ha nenes que juguen a futbol, i hi ha nens que ballen. Jo feia gimnàstica rítmica, i el nen que venia amb nosaltres havia de ser l’estrany; igual que jo jugava a futbol i era homenot. Això ara va canviant a poc a poc. Queda un llarg camí per recórrer. I tot i que hi hagi una noia que li agradi molt això, si no hi ha pressupost, és igual que un noi. En els últims anys, estem tenint bastanta tirada mediàtica que ens està ajudant, però que tampoc hi ha ni de bon tros una igualtat, ni crec que n’hi hagi en moltíssims anys. Les que hi som, som allà a dalt.

¿Que guanyin i apareguin més en els mitjans ajuda?

Per descomptat que sí. El que passa és que, com tot a la vida, els que ho porten una mica al costat extremista no ens fa un favor. Si hi ha una dona que d’alguna manera s’exposa i vol explotar això d’una manera que no és l’esportiva, no ens beneficia. I se li dona molta veu perquè som molt poques. Cal anar molt amb compte.

¿Creu que se la jutja més per ser dona?

Quan sortim a competir, jo sé que hi ha molta gent que està mirant els meus temps i els està comparant quan a cap altre del mateix nivell o de la mateixa categoria ningú el mira. Saps que tens molts ulls al clatell i això de vegades mola, però també et posa una miqueta més de pressió. Igual que en els mitjans. Hi ha algun periodista que agafa el que vol i potser et posa un titular que dius: "Però si jo no he dit això o no ho he dit amb aquesta intenció". Llavors, cal anar molt amb compte. Sobretot, a mi m’importen molt els nens. Què és el que veuen ells.

Nota aquesta responsabilitat.

Sí, molta. I crec que a part de ser dona, el tema familiar de córrer amb el meu pare, o ara amb la meva germana, és com portar-ho a un altre nivell.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

¿Vostè també va sentit en circuits allò de: "Que no et guanyi una noia". ¿No?

Sí, jo he tingut moments. Ja m’havien avisat de situacions així. Això de: "El meu company d’equip no em parla". Ser allà a prop en carrera o guanyar-lo, i de sobte aquell dia, silenci. S’ho han de gestionar ells, perquè si em quedés cinc o 15 minuts darrere seu, potser no el molestava. Llavors és que estic fent alguna cosa bé. Tot sempre des del respecte i l’esportivitat, és clar.