"Creien que estàvem bojos"

"Les cascades de gel no s’assemblen a res més del món. Només hi ha aigua i gel, però es troben en constant canvi, en destrucció", afirma Aniol Serrasolses (Girona, 1991). L’any passat, el caiaquista va afrontar el seu projecte més ambiciós i va saltar la cascada gelada més alta registrada fins ara (20 metres) després d’una insòlita expedició a l’arxipèlag àrtic de Svalbard (Noruega). L’aventura, finançada i impulsada per Red Bull i Prada, es pot veure completa al documental Hissi waterfalls.

"Com a caiaquista sempre busques els rius més difícils o les cascades més grans, però trobar aquest lloc em va oferir un repte totalment diferent. No és el riu més complicat que he baixat; de fet, era bastant manejable, però la complicació de l’accés, la logística i la inhospitalitat de l’entorn el van convertir un dels desafiaments més grans que he afrontat", diu Serrasolses. L’expedició va durar 14 dies i a bord del vaixell hi anaven unes 15 persones entre fotògrafs, càmeres, guies i tripulació.

Tot va començar fa poc menys de 10 anys, quan l’Aniol va veure per casualitat una imatge espectacular de Svalbard del fotògraf de National Geographic Paul Nicklen. "Vaig veure un tros de glacera gegant flotant al mar. Una paret de gel imponent de 20 metres d’alçada, però amb l’augment de temperatura havien nascut rius increïbles que morien al mar. Vaig quedar impressionat: la imatge ja no em va marxar del cap. Veia claríssim que havia de baixar aquestes cascades en caiac; es va convertir en el meu somni", recorda. Una dècada després ho ha fet realitat.

"Qualsevol error seria fatal"

Normalment les seves expedicions comencen amb l’estudi dels mapes, perfils i relleus a Google Earth, però aquesta vegada va ser completament diferent. "Vam haver de lluitar bastant els permisos al Govern de Noruega. Creien que estàvem bojos per voler-nos exposar a perills en llocs en què en teoria no hi hauria d’haver ningú", explica l’Aniol. "Havíem de trobar la manera d’aproximar el vaixell a una increïble paret de gel de 20 quilòmetres que constantment tenia despreniments. Si arribés a caure un bloc de gel amb el vaixell just a sota seria l’últim que veuríem, i a més qualsevol error allà seria fatal, perquè estavem a dos dies de navegació de la civilització", explica.

El repte no era tant el descens com arribar a trobar el riu perfecte i accedir-hi. "Cada vegada que en baixàvem un, abans calia fer una travessia d’uns quants quilòmetres pel gel arrossegant el caiac, travessant rius, esquerdes... L’última ens va tenir més de cinc hores caminant. Era perillós perquè, a més, el gel canvia constantment. No et podies confiar. Anàvem en un estat de tensió constant", recorda l’aventurer.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

"Aquest viatge ha sigut especial per a mi. Sabia que només ho podria fer una vegada a la vida per tota la complicació que comporta i l’altíssim cost que té. Ho recordaré sempre", afirma l’Aniol. "Cada baixada era única i espectacular, i molt probablement aquesta glacera desaparegui en els pròxims anys. Hi havia un riu que passava per coves de gel, tot era d’un color blau intens, les parets de gel antic brillant i polit... Em vaig sentir molt afortunat de poder-hi ser. Va ser màgic", recorda amb orgull.

Al llarg de la seva carrera, l’Aniol ha guanyat els títols més importants del món del caiac, com el Campionat del Món, el North Fork Championship o el reconeixement al caiaquista de l’any en els prestigiosos White Water Awards. També ostenta diversos rècords mundials en aigües blanques extremes. L’espectacularitat de la seva carrera, però, li ha passat factura. "És un esport preciós, però en qualsevol moment tot es pot torçar. M’he trencat el nas moltes vegades. He tingut uns quants accidents a la cara i, de fet, a aquest descens hi vaig anar amb el nas trencat. Just a finals d’aquest hivern em vaig operar", diu finalment.