Sara Gutiérrez: "Sempre penso queno soc mereixedora del que tinc"

¿Per què és necessari aquest llibre?

És important per a la gent que segueix la selecció, que les segueix a elles en els seus clubs, que puguin veure moltíssim més enllà del que són com a esportistes, perquè al final tu pots pensar: ‘doncs mira, aquesta jugadora és molt bona, molt talentosa, i per això ha guanyat premis individuals o té altres reconeixements amb els seus equips’. Doncs no, saber que aquesta persona ha renunciat a molt per ser allà, ha sacrificat moltes coses, ha hagut de superar moltes barreres. A totes les mou aquesta passió i aquest somni d’arribar a convertir-se en el que s’han convertit. Llavors, crec que també en aquest punt el lector pot arribar a sentir-se reconegut. El llibre són les seves 23 històries, les de les campiones, i des d’un inici vaig voler que no n’hi hagués cap per sobre d’una altra. O sigui, que els minuts no decidissin si un capítol era més llarg o menys.

Es posa més en el focus de la persona, no tant de la futbolista.

Una mica sí, perquè al final, si hagués destacat més la part futbolística, hauria sigut més una biografia a l’ús. I jo volia que això fos un llibre per a la gent que li agrada el futbol, que ja les segueix i pugui descobrir moltes més coses, però també si hi ha algú que no segueix el món del futbol, que pugui trobar 23 històries que, tot i que siguin d’esportistes professionals, pugui llegir igual. Són 23 mini històries.

Al final, li permet descobrir més enllà del que veiem d’elles.

La gent es pot fer una idea del que són més enllà del que es pot veure i veig jo més enllà del camp. Si una és més bromista, si l’altra és més seriosa, si resulta que algú et sembla una guerrera al camp, però resulta que després és supertímida i dius, ¡quin contrast! La gent sentirà que ha estat amb nosaltres en les cobertures que es fan amb la selecció.

¿Quant li ha costat escriure aquest llibre?

Pel que fa al temps, han sigut tres o quatre mesos del que és escriure com a tal. Però m’ha costat bastant, perquè tot i que hi ha moments en què les històries s’entrellacen, són 23 històries independents. I tenia la sensació d’haver començat 23 vegades. N’acabava un i full en blanc i una altra vegada.

¿I per a vostè què ha significat aquest procés?

He tingut molta síndrome de la impostora. Perquè realment era una cosa que jo em veia capaç de fer. Aquest és un problema meu. Jo sempre penso que no soc mereixedora del que tinc i de vegades estic fent alguna cosa i penso: ‘no em mereixo estar fent això’. Llavors, quan a mi em proposen el projecte del llibre, jo penso: ‘no ho faré bé, no sabré transmetre el que vull transmetre’. Sobretot, la meva màxima era no decebre-les a elles, perquè jo aquest llibre l’escric amb tot el carinyo del món perquè sigui un homenatge a les 23 campiones del món. Llavors, per a mi era que, si el llegeixen, que es puguin sentir representades, que vegin que hi ha aquest carinyo.

¿Aquest sentiment el té també en el dia a dia?

Sí. I ja no és tant que algú del meu voltant em faci sentir així. Moltes vegades soc jo mateixa perquè realment m’ha passat des de l’inici i tot i que ara ja tingui més anys de trajectòria, em continua passant. Quan em diuen a mi: ‘confiem en tu perquè facis la cobertura de o t’enviem a tu a aquest lloc’, penso si és una cosa que mereixo. Intento respondre a aquest regal que et fan en forma de cobertura d’un esdeveniment treballant el doble, perquè és com he de demostrar que realment soc vàlida i mereixo estar fent això.

¿Creu que el fet de ser dona fa que això sigui més present?

Doncs no ho sé. Mai he parlat d’això amb els meus companys. No sé si ells tenen aquesta mateixa sensació. Sí que a algun jo sé que una mica li passa el mateix, ja no per ser un home o ser una dona, sinó per la joventut.

Als joves periodistes se’ls demana ser extremadament multidisciplinaris. Vostè cobreix tota la informació del futbol femení a banda del Dakar i d’altres competicions del motor. ¿Com ho gestiona?

És difícil, però també és veritat que són coses que em fan superfeliç. Són una mica el motor de la meva vida i m’agrada tenir aquests dos mons també tan diferents. El Dakar és una cosa molt diferent, que jo sé que és allà i que la gent del Dakar és molt única i molt especial. També ho és la del futbol. Per a mi són dos pilars que em mantenen a la superfície.

¿I quan li queda temps per a vostè mateixa?

Depèn també de l’època. Quan hi ha concentració de finals de Champions, de Copa de la Reina, és època complicada. Sí que és cert que els grans premis els segueixo a distància i el Dakar és una vegada a l’any. Això em deixa més temps. A mi realment m’ho compensa tot. Tot i que potser no tinc temps per a altres coses i em perdi celebracions familiars, a mi em compensa.

El paper de les dones a les redaccions tampoc és fàcil.

Jo sempre dic que he tingut molta sort. O sigui, a Radiotelevisió Espanyola des del primer dia a mi no se m’ha coartat de fer res pel simple fet de ser dona. Mai he tingut la sensació d’això m’ho estan donant o no m’ho estan donant per ser dona. Sé d’altres companyes de professió completament diferents. Perquè jo espero que les coses que estigui cobrint no me les estiguin donant per cobrir una quota femenina, sinó pel fet que creiem que la Sara s’està mereixent fer-ho. Llavors, aquest és el meu consol.

¿I el clixé de les ‘dones fan esport femení’?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Realment n’hi ha moltes i de fet aquests dies que he estat parlant amb companys de professió que no cobreixen selecció em deien: ‘he parlat amb algunes de vosaltres i totes sou noies’. La gent que és normalment cada cap de setmana cobrint partits normalment són noies. Penso: ¿per què van posar aquestes persones a cobrir femení? ¿Pel fet de dir: ‘ah bé, que una noia cobreixi l’equip femení?’ ¿O perquè realment hi van confiar?

¿Té resposta per a això?

No ho sé, o potser sí. L’únic que de vegades és difícil, o prefereixes no verbalitzar-ho, perquè dius: ¿serà per això? Espero que no. Jo vull confiar, i totes les companyes amb què jo comparteixo dia a dia sé que són totes súpers bones professionals. Llavors, vull creure que és per aquests valors.