Un diumenge de merda

En això de l’art, una cosa és ser aficionat i una de ben diferent és ser amant, i un servidor, molt a desgrat seu, ho és fins a l’orgasme de més d’un.

Ser amant del Barça és com ser-ho de Giuseppe Verdi, unes vegades t’enamores de contraatacs que semblen traçats per un delineant sonat que veu espais on no n’hi ha, com d’altres has de patir la desorientació del teu equip esclavitzat pel record d’un joc que ja és passat. Mentrestant, el Madrid celebra títols que se’t claven al cor... Uns dies degustes una òpera amb escenografia clàssica que et transporta a la bellesa ingràvida de l’antic Egipte, i d’altres, en canvi, has d’aguantar Aïdes d’inquietant disseny sota la direcció de modernets il·luminats que converteixen la teva òpera referent en un vodevil ridícul i inaguantable...

Diumenge va ser un dia dur, un d’aquells en què intentes abstreure’t del món, dels mitjans i la premsa, de la informació esportiva i del present. Una d’aquelles jornades on si treus el nas, veus fins i tot al reflex de la finestra Nacho aixecar la quinzena i les rialles insuportables d’un esportista patètic i indigne assenyalant-se a ell mateix perquè el rival acaba de regalar-li el gol decisiu en una cessió incomprensible. Un d’aquells dies on els nois del bàsquet, vulnerables i fràgils, ploraven de forma incontestable el sucumbir davant el mètode i l’equip de sempre...

Un diumenge de merda, inhòspit, pervers i cabró que ens recorda que, igual com ha aconseguit la direcció tècnica del primer equip, el president pot i ha de donar un cop de volant sonor a tot el que no funciona, ja que, des de l’últim any de l’inefable Bartomeu, no vivíem acabar una campanya a zero tant en futbol com en bàsquet.

Notícies relacionades

Márquez fa de ‘taxista’ de Bagnaia

La suïssa Muriel Furrer, de 18 anys, mor arran de caure en la prova júnior

¿Podrem tornar a volar? ¡És clar que sí, i ho farem! Però més que mai s’ha de ser valents, agosarats i descarats, dotar les estructures del club del talent i l’enginy necessari, i veure en l’exemple de les noies (qui ho havia de dir) la llum que il·lumini la penombra en què vivim instal·lats.

Som-hi.