Aida Torres: "Que una cosa la facin els homes no ens impedeix fer-la nosaltres"

Assumir la realitat no sempre és fàcil. De vegades intentem evitar-la, serpentejar per no haver de prendre la decisió que al nostre interior ja sabem que hem de prendre. Això li va passar a Aida Torres (Torelló, 2002) quan va patir una lesió al làbrum (teixit tou que envolta les articulacions circulars del cos) de l’espatlla dreta. El dolor era esgotador i l’articulació, vital per entrenar i competir, li va quedar bloquejada.

Han sigut uns mesos complicats. ¿Com es troba?

Estic en un punt d’anar tornant a poc a poc a la rutina. Passar pel quiròfan m’ha fet perdre tota la que jo tenia abans amb els entrenaments, el fisio… Perdre la rutina ha sigut un xoc i estic intentant tornar a agafar-la. Fa gairebé un mes que he pogut tornar a escalar i tinc bones sensacions.

¿Com va ser la lesió?

Fa un any, el juny de l’any passat. Un dia entrenant vaig fer un moviment brusc i en el mateix moment vaig notar una cosa rara. Com si se m’esquincés l’espatlla. I em vaig dir: "¡Merda, l’he cagat!". Amb l’ajuda dels fisios vaig poder anar trampejant per poder acabar la temporada fins al novembre. Reforçant el múscul vaig poder acabar-la, tot i que no de la manera que jo volia. Quan es va acabar, vaig veure que no podia continuar així, que no podia donar el 100%, i la millor opció era passar per quiròfan. Amb el que això implicava per estar aturada i haver de recuperar tot el moviment. Ha sigut un procés complicat, però era la millor i única opció. No en tenia cap altra.

Va ser difícil prendre la decisió.

Havia d’acceptar-ho. Per tots els mitjans volia intentar no passar per quiròfan. No m’havia operat mai, era la meva primera operació, i volia intentar evitar-ho. Però el fet de veure que totes les altres opcions que tenia s’anaven descartant… Perquè el meu objectiu era poder competir al màxim nivell i amb el 100% de les meves capacitats, que fins aleshores no podia fer-ho.

¿Com es va sentir el dia que va tornar a escalar?

Va ser una mica estrany. El primer dia no em vaig aixecar del terra. Només utilitzava els peus. El braç no l’aixecava més d’un pam del meu cos. Era tot el que podia fer. M’impactava veure com una cosa que havia pogut fer sempre, de sobte, no podia. D’estar competint a no poder ni tan sols aixecar el braç.

I l’objectiu era tornar a competir. ¿Com li va la temporada?

La nostra temporada de competicions, més o menys, comença el març i acaba el novembre. Fa ja bastants anys que competeixo i sé el que implica. Estem sacrificant la nostra vida, tant a nivell personal com social. Però és una cosa que ja la tinc acceptada.

¿Es pot viure de l’escalada?

Després dels Jocs de Tòquio, l’escalada ha fet una gran evolució i cada vegada hi ha més gent implicada. Les ajudes són cada vegada més grans. Però és veritat també que encara estem molt lluny de ser professionals i poder viure d’això. Esperem que en els pròxims anys vagi canviant.

¿I vostè com ho està fent?

Tinc els meus patrocinadors, que m’ajuden moltíssim. Però sobretot és l’ajuda de la família, que és el principal espònsor. Ara mateix no estic treballant, però sí que estic estudiant perquè crec que no saps mai quan acabarà la teva carrera esportiva. És important tenir una carrera secundària.

¿Es va decidir per una cosa relacionada amb l’esport?

Vaig estudiar el grau mitjà i superior d’informàtica i programació web, que no té res a veure amb l’esport, la veritat. Estava una mica cansada de tot el món i vaig pensar que necessitava un canvi de registre. Aquest any estic cursant un màster de màrqueting esportiu. Té molta relació amb el que estic fent a nivell esportiu ara, i m’agrada molt.

Hi ha certa paritat en l’escalada.

És un avantatge que tenim. Moltes vegades diuen que els nois són més forts perquè tenen més físic i poden tirar molt més, però les noies tenim altres recursos que no tenen ells. Podem ser més tècniques o més hàbils. Que una cosa la facin els homes no ens impedeix fer-la nosaltres. Ho farem d’una manera diferent i podem aconseguir-ho. Cada vegada hi ha més nenes dins d’aquest esport.

Notícies relacionades

L’"angoixant" lesió de Pol Valera

Butajevas, la via juvenil del bàsquet

Si compara el moment en el qual vostè va començar, ¿com ha crescut?

Ha canviat moltíssim. Fa 10 anys que vaig començar, més o menys. Al principi, pel que fa a les instal·lacions, no hi havia pràcticament res. No estava el món de la competició gaire desenvolupat. I també és veritat que quan vaig començar hi havia poques nenes. Nosaltres érem dues en un grup amb vuit nens. La gran empenta l’han donat els Jocs Olímpics, quan moltes s’hi han començat a interessar. Cada vegada és un esport més mediàtic, menys minoritari, i això fa que molta gent el conegui. Ens beneficia a tots.