Ivan Balliu: "Juguem per la il·lusió que hi ha al país, ens veuen gairebé com herois"

Acudeix al seu primer torneig internacional. Deu estar il·lusionat.

Estic molt content i amb ganes de veure l’ambient, tan diferent del que estem acostumats en la Lliga. Quan vaig triar jugar amb Albània és perquè ells venien de jugar una Eurocopa, la primera, del 2016, i era un repte que desitjava que es repetís. I s’ha repetit, tot i que m’arriba al final de la meva carrera.

¿I ho disfrutarà més després del patiment viscut amb el Rayo?

A Primera es pateix sempre, sobretot en un equip com el Rayo, que té com a objectiu salvar-se. Estic ja focalitzat en l’Eurocopa. Anem de tapats, anem d’humils, i ja veurem què passa.

Es classifiquen tres països.

És molt difícil. Espanya, en principi, ha de passar com a primera. Itàlia no ha estat els últims anys en la batalla, però està jugant millor. I Croàcia, si mires el que fa, acaba sempre semifinalista. Hem de ser realistes davant la dificultat que comporta.

¿Quin és el grau de confiança dels albanesos?

Allà on juguem, la nostra afició omple sempre les grades i això ens ajudarà a rascar alguna cosa i tant de bo puguem passar com a segons o tercers.

¿Com definiria l’estil d’Albània si és que el té?

És un estil de ser forts defensivament i sortir a la contra. No som un equip que vulgui jugar-les totes des del darrere, sinó més d’estar amb línies molt juntes, molt compactes, tancant espais.

Un patró definit de joc simple, que minimitzi errors.

També cal entendre els tècnics. Hi ha molt poc temps per treballar amb el grup, només un parell de dies en les setmanes reservades per a les seleccions. Es tracta de fer les coses fàcils.

¿La principal virtut d’Albània és que sap competir?

Sí, sí. Serem un equip molt pesat. Donarem guerra. Si alguna cosa no ens falta són cames i lluita. Serem un equip difícil de guanyar.

¿Quina serà la clau de la classificació per a la seva selecció?

No perdre el primer partit, rascar alguna cosa més en el segon amb Croàcia i arribar al partit d’Espanya esperant que ja tinguin la feina feta i els agafem adormits.

Deu ser complicat crear una cohesió amb tots els jugadors escampats pel món.

Això els passa a gairebé totes les seleccions, tot i que algunes, com Espanya, tenen un grup més definit. El nostre és més canviant, especialment ara que està brollant talent jove. Però, sí, costa.

A Espanya només hi ha tres internacionals albanesos. I n’ha sigut convocat un.

Keidi Bare, de l’Espanyol; Myrto Uzuni, del Granada, i jo. La majoria són de la Serie A d’Itàlia.

Els 26 són de 23 clubs diferents.

Això va així. Hi ha una persona en la federació del país, que és Alarico Rossi, que dedica el seu temps a buscar futbolistes amb arrels albaneses...

I així el van trobar.

Van començar amb el meu cognom, Balliu. Som uns 60 a Espanya, gairebé tots família pròxima, i a Albània n’hi ha 4.000 o 5.000.

Units per un mateix origen. ¿I com se’n van adonar?

Sí, sí, però ho desconeixíem. Quan estava a França, jugant en el Metz, rebia missatges a Twitter i pensava: ‘Ostres, es deuen confondre’. Albanesos que m’escrivien en albanès. I poc després em van trucar des de la federació, em vaig reunir amb el president i vam començar el procés.

I no és l’únic cas.

I ara... N’hi ha molts altres com jo. Vivint i jugant a Albània hi ha molt pocs jugadors.

De manera que arriben, s’ajunten i surten a jugar. ¿Es pot crear una mica de comunitat així?

Sí, és clar. Tots lluitem per guanyar. Al final, cadascú sent el que sent, però guanyar partits és el que volem i ens interessa.

Juguen per il·lusió.

Exacte, juguem amb il·lusió i per la il·lusió que hi ha al país, amb la gent omplint els estadis, i per gratitud a la consideració que ens tenen els aficionats, que semblem gairebé herois als seus ulls.

¿Hi haurà afició a Alemanya?

Tenim aficionats per tot arreu. Sé que omplirem perquè fa temps que es van esgotar les entrades a Dortmund, Hamburg i Düsseldorf. Fliparan amb la nostra afició.

La il·lusió també de la selecció que no sempre participa.

En efecte. Ho viurem com si fos l’últim torneig de la nostra vida i segur que es notarà.

No sé si el concepte del patriotisme deu existir entre els jugadors. O és igual d’important la il·lusió o l’orgull personal.

És això el que ens mou, la il·lusió, l’orgull. Agraïment també. Juguem per guanyar partits i poder correspondre al sentiment dels aficionats.

Ara ha tingut de seleccionadors Panucci i Sylvinho, a qui l’acompanya Zabaleta. ¿Els veuen encara com a exjugadors?

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Sí, sí, sents aquest respecte. A mi m’ajuda perquè tots dos, també Zabaleta, han sigut laterals i això m’ha beneficiat molt.

Ho deu tenir fàcil per entendre’s amb Sylvinho i Zabaleta.

L’idioma ajuda, però els dos seleccionadors d’abans eren italians i els entenia perfectament.