El futbol és un xollo

De sempre, s’ha sentit la cançoneta que no s’ha de barrejar política i esport, però també de sempre, qui sol proferir aquesta altisonant sentència sol ser qui ostenta el poder. No ens enganyem, l’esport té i conté connotacions polítiques, i això no és ni bo ni dolent, simplement és. Ja en els inicis olímpics, cap al 776 aC, els pobles de l’antic imperi grec se citaven cada quatre anys per dirimir poders i competir, i no ho feien per saber quin atleta era el millor, sinó per decidir en la lluita quin poble era el "més fort...".

Molt ha plogut des d’aleshores, però una cosa s’ha mostrat inalterable alhora. L’orgull nacional i per tant polític que emana de la mateixa competició i que no dissimulen els vencedors, onejant símbols polítics amb ufana i lògica satisfacció i vanitat. I aquí tenim l’Eurocopa, i un servidor que no se sent socialment i íntimament representat per cap selecció, però que es té per una persona absolutament respectuosa amb les diferents sensibilitats nacionals, devora, dia sí dia també, tots els partits que és capaç de seguir.

Notícies relacionades

Sense els peus a terra

L’‘espectacle Flick’

¡Que guanyi el millor!

Per proximitat social, afeccions, amics i presència de jugadors blaugrana, observo amb simpatia l’etapa d’Espanya desitjant que als meus els vagi bé, i els meus són els que abriguen al pit un cor blaugrana. I els he de confessar que, amb l’Eurocopa en aquest cas, però igual com amb el Mundial o la Copa Amèrica, això de veure futbol de quirats sense l’angoixa, la passió i de vegades el pànic de no aconseguir la victòria, és una experiència tan inaudita com gratificant i una forma pausada i analítica de veure l’esport que tant m’omple i tant ocupa avui la meva vida professional... ¡Un xollo,vaja! Doncs sí, per una vegada puc deixar anar sense hipocresia: "¡Que guanyi el millor!". I si el millor és Espanya, espero brindar-ho amb molts de vostès compartint la seva felicitat, que, a l’hora de celebrar, no hi ha d’haver manies ni agonies.