‘Vendetta’ amb fons dramàtic

Les batalles en l’època moderna arrenquen el 2008 i, des d’aleshores, s’han enfrontat en fases finals en set ocasions, amb quatre victòries espanyoles, dues d’italianes i un empat. La rejovenida Espanya de Luis Aragonés arribava als quarts de final amb el pes d’un llistó que era impossible de superar. Itàlia, en canvi, havia sigut campiona del món el 2006 i estava llançada a la recerca del doblet. La Roja semblava tenir-ho difícil, però el partit va significar un cèlebre punt d’inflexió en la selecció.

Després d’un empat sense gols a Viena, van arribar els penals. L’ombra de tandes perdudes com a Anglaterra-96 o el Mundial de Mèxic-86 sobrevolava. Però aquesta vegada es va fer la llum. Casillas va aturar dos penals, mentre que només Güiza va fallar per Espanya. Vila, Cazorla, Senna i, sobretot, Cesc Fàbregas amb el seu últim llançament van trencar la maledicció, la selecció es va alliberar i va alçar la segona Eurocopa de la història, després de la del 1964.

El cicle de l’Espanya campiona es va tancar a l’Eurocopa del 2012. La seqüència d’Eurocopa-Mundial-Eurocopa es va completar en Kíiv en una final antològica contra Itàlia amb un 4-0 inapel·lable.

Obra mestra

Vicente del Bosque va innovar jugant sense davanter centre, però això no va fer que Espanya fos menys efectiva. Al contrari, Silva, Jordi Alba, Fernando Torres i Mata van culminar una obra mestra de futbol que va durar quatre anys. En la fase de grups, els dos equips també s’havien enfrontat en l’estrena de la competició, amb un empat després d’una gran definició de Cesc (1-1).

Les males sensacions del Mundial del Brasil 2014 es van confirmar dos anys més tard. Del Bosque va buscar un canvi de generació dolça que va acabar per ser abrupte i desagradable. Espanya es va trobar Itàlia en els vuitens de final a París amb la moral per terra després d’haver caigut a la part dura del quadre per una derrota inesperada davant Croàcia. La Roja no va aixecar cap i ho va aprofitar Itàlia per imposar-se per 2-0. Del Bosque llavors va deixar el seu lloc, criticant Casillas per la seva actitud com a suplent, i amb un ambient enrarit a l’equip.

L’Espanya de Luis Enrique va salvar tots els obstacles, des de la covid de Busquets fins a les pròrrogues davant Croàcia i Suïssa, per arribar a la semifinal a Wembley contra Itàlia. L’equip de Lucho estava amb molta confiança i va jugar un partit enorme a Londres amb un desenllaç cruel. Dani Olmo es va lluir de fals nou i Morata va firmar les taules en la recta final del partit, per arribar a una altra pròrroga i altres penals. Si davant Suïssa a Sant Petersburg va sortir cara, a Wembley va ser creu. Potser els dos millors, Dani Olmo i Morata, van fallar els seus llançaments i Jorginho va donar el cop de gràcia per portar Itàlia a una final en la qual acabaria derrotant Anglaterra.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Només van passar uns mesos, fins a l’octubre, perquè Espanya consumés la seva vendetta. Va donar el gran cop al temple italià de San Siro en la semifinal de la UEFA Nations League. Dos gols de Ferran Torres van tombar els locals a la seva pròpia casa (1-2) i van portar els de Lucho a la gran final. No va fer falta que el plat fos fred perquè arribés la venjança. El colofó no va poder posar-se en una polèmica final amb França marcada pel gol concedit en fora de joc a Kylian Mbappé aplicant un punt del reglament que es va eliminar a partir de llavors pel lleuger frec de la pilota d’Eric Garcia.

Dos anys després, es va repetir semifinal als Països Baixos, a la Final Four de la Nations League, ja amb Luis de la Fuente de seleccionador. El famós pla b del tècnic de La Rioja va tornar a donar els seus fruits. Joselu va entrar en la segona meitat i va tocar una pilota en l’àrea petita per posar el 2-1 i ficar Espanya a la final, que va guanyar per penals contra Croàcia.