Ressuscitar el ‘més que un club’

Es van presentar així, al descobert, i encara hi ha qui recorda el que Laporta va dir a José Elías quan el milmilionari li va preguntar on eren els diners per avalar: "No tens ni idea del que és el Barça, quan guanyi tindré cua de bancs per facilitar-me l’aval, ja ho veuràs". El que Elías va veure (i, mesos després, se’n va penedir) és que va haver de posar desenes de milions d’euros de la seva butxaca, com ho va fer Jaume Roures, perquè el seu amic (Eduard Romeu) fos vicepresident i un conegut (Joan Laporta), president. Repeteixo: primera característica del segon mandat de Joan Laporta, tot va ser pura mentida, pit i collons.

Sense oposició

Segona característica: mai ha tingut oposició, mai. Víctor Font, una bona persona que no va néixer per tacar-se el vestit ni les seves precioses sabates de doble sivella (les barates són Lotusse, però em temo que les de Font són angleses i molt cares), mai ha plantejat cap batalla de veritat, aferrissada. Ha continuat sent un senyor i així, la veritat, és difícil fer, encara que siguin pessigolles, a algú com Laporta, que va decidir saltar-se totes les regles del joc per, no només governar amb els seus, família i amics inclosos, sinó canviar les lleis culers per fer el que volgués.

Aquest escenari ha quedat dinamitat amb l’aparició d’una llista de personalitats que preparen una candidatura unitària, publicada per La Vanguardia i que confirmava, plenament, els noms avançats, en dues tandes, pel diari Sport fa ja moltes setmanes. Aquest boom, aquest tret de sortida, amb dos noms molt assenyalats com Font i Joan Camprubí, net i besnet dels expresidents Montal, va posar en peu de guerra Laporta, que, indignat i oblidadís (sembla no recordar el soroll que va fomentar i va provocar amb L’Elefant Blau), no va tardar a contestar a què ve aquest soroll i per què apareixen aquests ara. Va ser un "què volen aquesta gent que truquen de matinada?", que taral·lejàvem en el franquisme.

Laporta es troba sol, però li és absolutament igual. Té els que té i continua pensant que el seu pit i collons, amb el seu discurs victimista i el seu optimisme desmesurat, li permetrà mantenir els 30.184 vots que el van fer president (perdó, qui el va fer president va ser el seu amic Roures i Elías) el març del 2021.

El problema és que acumula dues de les seves tres temporades en zero de quatre títols. I això, si es produeix un tercer curs (segon consecutiu), el forçaria a avançar les eleccions i l’oposició, ara sí, ha començat a preparar-se, a ajuntar-se, a buscar una, dues, tres, quatre, cinc, sis personalitats que li permetin pensar que el canvi és possible.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

A Laporta no hi ha res que el posi més calent que tenir una oposició. És així d’agosarat. I si són veïns del seu luxós àtic de la Diagonal, millor que millor. Però Laporta ja sap que tots els membres d’aquesta llista, que no es consideren una candidatura, sinó un "col·lectiu transversal per aglutinar qui s’avingui", han començat a rebre trucades de personalitats culers que, per fi, veuen una idea a la qual sumar-se.

Les trucades de "vinga, què necessites, "què fem", "sí, m’hi atreveixo" han començat a proliferar en aquest ambient culer que creu, en efecte, que l’entitat del club i fins i tot la seva pròpia existència i independència estan en perill. Repeteixo, no es tracta de guanyar, es tracta de ressuscitar el més que un club. "Ja buscarem els noms, els líders, ara posem-nos d’acord, que ens hem d’unir per salvar el Barça", és el càntic d’aquesta agitació.