La càrrega de Bellingham

Gary Lineker va ser un formidable murri del gol i avui és un prestigiós analista futboler. Va deixar una tona de gols i un aforisme universal: "El futbol és un esport en el qual juguen onze contra onze i sempre guanya Alemanya". Tret que aquesta Eurocopa ho solucioni és hora que l’exblaugrana afini la seva sentència: "En el futbol continuen jugant onze contra onze i mai guanya Anglaterra". No hi ha més secret en aquest joc.

¿Com explicar que en 152 anys de vida Anglaterra, embrió del futbol, només llueixi el Mundial domèstic de 1966? ¿Com concebre el guaret de la representant de la lliga més cèlebre i rica del planeta? El seu triomf contra Sèrbia, reduït a un assalt de Bellingham, va ser decebedor. Futbolistes no li falten, però tampoc en etapes anteriors, de desengany en desengany fins a l’infinit.

Després del presumpte gol de Hurst a la final de Wembley en el 66, es podia esperar un regnat anglès. Banks, Moore, els germans Charlton, Ball, Stiles, Greaves i Hurst no van passar de semifinals a l’Eurocopa de 1968. Entre 1977 i 1984, el Liverpool, el Nottingham i l’Aston Villa es van apuntar totes les Copes d’Europa menys l’aconseguida per l’Hamburg contra la Juve el 1983. Els temps de Shilton, Viv Anderson, Hoodle, Robson, Francis, Keegan, McDermott… Més decepcions. Tots junts no van sumar.

Per alleujar el trauma, Anglaterra va importar l’Eurocopa de 1996 –"el futbol torna a casa", era la proclama–. Sis anys abans, en el Mundial d’Itàlia de 1990, els Three Lions s’havien quedat a un metre de la final. Amb el mateix cistell i l’escalf de tot el país l’Euro havia de ser la catapulta. Un miratge. Una altra semifinal i punt. En la segona edició al seu pati particular, la del 2021, almenys va arribar a la final, però Itàlia la va fulminar als penals, una sort que se’ls entravessa (set derrotes en nou ruletes entre Mundials i Eurocopes). En el que va de segle s’hi van allistar Owen, Beckham, Scholes, Gerrard, Lampard… Una altra patinada.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

No hi ha hagut una poció màgica. Anglaterra tampoc va trobar la tecla quan va matricular tècnics estrangers, com són els casos del suec Sven-Goran Eriksson i l’italià Fabio Capello. Un altre fiasco. Ja no és casual que cap entrenador anglès hagi conquistat la Premier des que és Premier (92-93). Ni que cap triomfi amb èxit arreu del continent. Ni abans ni després de l’aperturisme de la llei Bosman. Anglaterra continua sense enlairar-se. Un futbol molt viciat per les seves atàviques rutines, segons afirmaven alguns experts. La influència externa (de Wenger a Guardiola) tampoc ha suposat una esmena per ara. Ni els rajos financers des dels Estats Units i el Pròxim Orient.

Ara, a Alemanya, és el torn de Kane, Foden i, sobretot, el voraç Bellingham. L’estrena anglesa va ser un badall, amb un equip confús i poruc després del gol del madridista. Un futbolista total, de sola desgastada, ubic on n’hi hagi. Un jugador a qui a nou dies dels 21 anys no sembla abatre’l carregar amb l’aclaparadora motxilla anglesa: una final en 22 Mundials i una altra en 16 Eurocopes. Amb un altre sinistre en aquesta Euro, a Anglaterra sempre li quedaria recórrer a qui no ha ocultat el seu desig de dirigir una selecció: Pep Guardiola.