Les misèries del futbol

Un no perd la innocència fins que travessa el mirall que separa la mentida en què vivim i la veritat que ocultem per mirar de continuar sent feliços. Han passat ja uns anys, però encara tinc gravat a foc el viatge amb què la Fundació del Barça –llavors el president era Josep Maria Bartomeu, no Joan Laporta– va mirar de mostrar a alguns periodistes els seus projectes solidaris a Sud-àfrica.

La intenció, per descomptat, era bona. Els projectes existien, s’educava joves i nens obligats a viure en condicions miserables a les township suburbials pròximes a Pretòria i vaig poder assistir a programes en què es tractava d’educar els adolescents en la importància de prendre mesures davant el VIH.

Hi va haver algunes històries que em van impactar, com ara la d’un nen de 12 anys, el Methew, que jugava a futbol únicament amb una bota, la dreta, perquè l’esquerra l’hi deixava al seu amic Samvkelo, que era esquerrà. La seva família ni tan sols podia pagar-li unes sabates per anar a l’escola. La solidaritat de veritat és sempre la que s’allunya de la propaganda.

Al matí, tots aquestes coses se’t ficaven a dins fins a travessar-te la pell. A la nit, el que importava era l’estómac. Els que ho organitzaven tot buscaven els millors restaurants de sushi de la ciutat. Eren els mateixos que viatjaven cap a la misèria en classe business. Els mateixos que, una vegada arribats als campaments i amb els nens i nenes disposats a oferir-los la millor rebuda de les seves vides, ni tan sols donaven un clauer a canvi. "¿De debò que no hem portat samarretes del Barça per a aquestes criatures?", recordo dir a algú mentre firmava un autògraf.

Tot s’hi val

En el futbol tot s’hi val per rentar la consciència pròpia. Un dia és Mbappé qui demana votar contra els extrems després d’haver-se fet milionari a l’empara de la dictadura de Qatar. I l’altre, Unai Simón, el porter de la selecció espanyola, es renta les mans perquè els problemes de la gent no van amb ell. Bastant té amb jugar a futbol.

Aquest dimecres, Elisenda Colell, Gabriel Ubieto i Manu Mitru, tres periodistes excel·lents a qui poc els importen les guerres institucionals del Barça, que no han de tractar ni amb el president Laporta ni amb Víctor Font ni amb el net de Montal, i que no tenen ni punyetera idea del que és l’entorn, publicaven la història d’uns treballadors romanesos que van arribar fins a Espanya pensant que l’obra del Camp Nou seria la feina de les seves vides. Una altra vegada el maleït mirall. La realitat que s’amagava al darrere no era més que un macrohotel de Calella on viure amuntegats i el patiment per no saber com denunciar que ningú els hagués pagat sense haver ni tan sols firmat un contracte o haver sigut donats d’alta a la Seguretat Social.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Mentre aquests paletes carregats de deutes veien les seves cares a la portada del diari amb l’esperança que la publicació dels seus casos serveixi per a alguna cosa més que per a l’enuig de qui seu a la poltrona, el Barça promocionava a través dels seus canals d’informació el seu compromís amb les persones refugiades a través de programes propis i en col·laboració amb l’ACNUR.

A les obres del Camp Nou, per cert, també hi treballen refugiats. Però ells no surten a les campanyes de publicitat d’un futbol que continua amagant les seves misèries sota la seva bonica catifa.