Retorn al Barça B de Guardiola

"Àlex, necessito el camp de l’Europa per a demà i sense que hi hagi ningú, sisplau". La veu de Marc Marbà, periodista de Betevé, va sonar una mica nerviosa. Necessitava, i de forma urgent, el Nou Sardenya, vell estadi construït el 1940 per allotjar l’Europa, un dels clubs més històrics de Catalunya, per transformar-lo en un silenciós i, sobretot, secret plató de televisió.

L’endemà, i gràcies a la gestió d’Àlex López Vendrell, amic del Marc i directiu del club escapulat, les portes es van obrir de bat a bat per rebre un vell conegut. Un entrenador que fa 16 anys es va asseure a la banqueta visitant per dirigir el partit més important de la seva vida, el que li va donar el primer títol. Un matí assolellat del diumenge 18 de maig del 2008 davant uns 1.500 espectadors. I Pep Guardiola va guanyar el seu primer títol, que no apareix després en cap estadística, però que té un immens valor per a ell.

Una vegada més en aquest estadi, i mentre trepitjava la gespa artificial, l’ara tècnic del Manchester City rescatava de la memòria les imatges d’aquell ajustat triomf per 0-1 (gol de Víctor Vázquez amb un xut precís des de fora de l’àrea), que li permetia gaudir de la condició de campió de Tercera Divisió.

Després, va venir el play-off i l’ascens, després d’eliminar el Castillo canari i el Barbastre d’Osca, per tancar una temporada inoblidable que va arrencar a Premià de Mar amb un debut sense gols (0-0). D’allà fins al Nou Sardenya.

El viatge audiovisual traçat per Marbà, que ha tingut la producció executiva de Pitu Abril, ha necessitat un any de feina per recollir el pas del Barça B per la quarta categoria del futbol espanyol.

L’origen de tot

Obertes les portes del camp de l’Europa, Guardiola va dibuixar la seva immersió a les banquetes. L’origen de tot. Tot just proclamar-se campió, i enmig de l’eufòria d’un grup de jugadors desconeguts a l’època –allà hi havia, entre d’altres, Sergio Busquets i Pedrito- va deixar una frase. "Ara potser soc una mica menys incògnita com a entrenador", va explicar el tècnic, a qui Cruyff va apadrinar junt amb la clarividència de Txiki Begiristain abans que Laporta, amb enorme valentia, apostés per ell per portar-lo al Camp Nou. El president llavors hauria pogut escollir Mourinho, però va triar el Pep.

Aquest mateix entrenador que es va asseure sobre la gespa artificial del Nou Sardenya per reviure un curs ple d’emocions que li va canviar la vida per sempre. Amb Guardiola assegut davant de les càmeres es tancava un any d’intens treball. "Quan ho vam imaginar semblava una bogeria. I llavors ho era", diu Marbà, periodista que juga a futbol en les anònimes categories d’aquest esport. O jugador de l’Atlètic Sant Just que exerceix alhora de periodista a Betevé. L’ordre dels factors no altera res.

Aquesta "bogeria" es va posar en marxa des del programa La Porteria de Betevé, amb un reduït grup de treball (només vuit persones), que van explorar totes les agendes d’amics i companys per arribar fins a l’últim jugador. No desfilen per la pantalla tots els que hi eren (Jeffren jugava a Tailàndia; Dimas, a l’Índia, Emilio Guerra corria per Màlaga allunyat del futbol i no hi va haver ni rastre de Víctor Espasandín).

Per això, cada absència suposava "una petita i dolorosa espina" en el treball de Marbà, tot i que, de sobte, van desaparèixer quan van ser convocats a un sopar a Barcelona per assistir a la projecció privada del documental.

Des de Boston

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Van venir pràcticament tots. Guardiola, el primer, va arribar des de Boston on va assistir a les finals de l’NBA entre els Celtics i Dallas. Víctor Vázquez i Dimas van aterrar de l’Índia. Marc Valiente va arribar de Mèxic, on estava amb la King’s League, Abraham també venia d’allà. Gai Assulin va pujar a un avió a Manchester. Chico i Fali van arribar volant des d’Andalusia.

Vols i hotels anaven a compte d’aquells joves que van compartir vestidor al ja enderrocat Miniestadi. "Estaven tornant al seu origen, al moment en què tots van començar a jugar", recorda Marbà. Era el quilòmetre zero de la seva carrera professional en un emocionant viatge que el va tornar fins aquell estiu del 2007. "Era l’inici de les seves carreres i ara n’hi ha alguns de retirats, altres que estan a punt i ho expliquen tot des del que van viure aquell any. Jo soc jugador", remarca Marbà, "i sé el que costa arribar. En un equip de Tercera si un o dos futbolistes poden dedicar-se al futbol ja és un èxit. En aquell Barça B ho van ser tots. El cent per cent de la plantilla. I això és mèrit de Pep Guardiola".