Nico Williams exhibeix Espanya

Molts registres

El futbol és punyeter. A una Espanya més marxosa i autoritària que contra Croàcia se li va negar massa el gol, sort que li va somriure sovint contra els balcànics. Una Espanya amb molts registres. Fa xerrar la pilota el just i necessari, ja no tan morosa com en temps pròxims. Ara, sense històries, perquè la banda sonora que la distingeix passa per dues criatures atrevides, subversives.

La Roja té ales i bé que ho va patir Itàlia, amb Di Lorenzo martiritzat com ningú. Nico Williams li va resultar ulcerós en cada duel esgrimidor, que van ser molts. A l’altra vora, Lamine, també picant, tot i que més vigilat per Dimarco i Pellegrini. El partit no era pendular. Espanya contra Donnarumma, molt inspirat. De càrrega en càrrega al ranxo italià, on es batia un pilot de brigadistes de Luciano Spalletti. No sempre eficaços. Pedri, l’espanyol amb menys perxa, va cabotejar a un pam del porter italià, àgil en el seu vol. Per descomptat, prèvia jugada de Nico, que al minut ja treia la cadena al torbat Di Lorenzo.

Els nois de Luis de la Fuente exploraven rutes imprevistes, com que Morata assistís al serrell de Nico, a qui se li en va anar la rematada per una falange. Poc després, Lamine va demanar torn, va deixar enrere tots els italians que se li van creuar i el xut de Morata el va desviar Donnarumma amb els peus.

Ningú bressa millor Nico i Lamine que Rodri, aiguader per a tothom. Al seu pas el joc té moltes direccions, en curt i en llarg, en horitzontal i en vertical. I bé que el secunda Fabián. Amb tots dos, a més, Espanya té una amenaça exterior, perquè no els falta metralla quan xuten des de l’horitzó. Només una enyorança a La Roja, Pedri, infreqüent i irregular en el primer tram, més actiu després de l’intermedi.

Cargolada Itàlia, la selecció espanyola amb prou feines li va concedir una ocasió, ja a punt del descans, amb un xut a la graderia de Chiesa. Un Chiesa captiu de Cucurella, de nou valent com a sentinella i amb cames per tocar la corneta en atac. A l’equip transalpí no li falta tràfec, però li sobren futbolistes a granel. Defensa amb abnegació, però més enllà de Barella no té fars. I l’atac queda supeditat a Scamacca, un davanter grua, que es mou millor d’esquena a la porteria que amb la xarxa a la vista.

L’enèsima entremaliadura

El segon acte va ser un calc del primer. Itàlia espremuda, Espanya atacant, voraç en la pressió en camp aliè. A La Roja només el gol, tan maleït de vegades, li era esquiu. La bateria d’ocasions era considerable, per terra i per aire. Fins i tot en la seva versió més dòcil, Itàlia és capaç de sorprendre tot i que no hagi xipollejat en la porteria contrària. Amb l’azzurra, sempre convé estar en suspens.

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Com que en el futbol no hi ha logaritme que valgui, la diana espanyola va arribar per un accident de Calafiori. Nico, sempre Nico, va fer l’enèsima entremaliadura. La seva centrada la va pentinar Morata, la va acariciar Donnarumma i la desviació li va rebotar a un genoll al defensa del Bolonya. Una diana de sort, després de gairebé una hora a la sala d’espera del gol, amb oportunitats variades, algunes d’articulades de manera versallesca.

A Espanya li faltava tancar el xoc. I Nico, el jugador de la jornada, el va tenir a un pam. El seu cacau va rebentar l’escaire esquerre de Donnarumma. Abans, també a Pedri se li va escórrer el gol després d’una altra formidable aventura de Cucurella. De la Fuente va intervenir i va retirar Pedri i Lamine per Baena i Ferran. Més frescor. També Spalletti va agitar l’equip, però ningú va aconseguir trobar una Itàlia expansiva fins que en els últims minuts Espanya va recular i la pilota se li va fer més borrosa. Ayoze no va poder amb Donnarumma i La Roja es va veure davant un anguniós final. Fins que va donar carpetada a un partit que va glorificar Nico i va remarcar les expectatives espanyoles. La Roja pinta bé.