Tornada a les arrels del millor Barça

Luis de la Fuente ja va deixar clares les seves intencions abans del duel contra els transalpins. "Podem jugar de diverses maneres, però mai sense oblidar la nostra identitat, que passa per pressionar a dalt i tenir el control de la pilota", va apuntar el tècnic.

El pla A d’Espanya no impedeix que hi hagi un pla B en cas que el primer no acabi de funcionar com cal. Aleshores, aquesta selecció té preparades alternatives, com la del joc directe buscant els puntes amb pilotes llargues o fins i tot jugar al contraatac aprofitant la velocitat dels extrems, com Lamine Yamal, Nico Williams o també els dos teòrics suplents, Ferran Torres i Ayoze Pérez.

Per dins i per les bandes

Tornant al pla inicial, la selecció va ofegar per complet Itàlia. Luciano Spalletti volia que el seu equip tragués la pilota de forma neta amb les noves senyes d’identitat que vol implantar a l’azzurra. L’staff de De la Fuente tenia plenament estudiat el rival i va ordenar als jugadors del centre del camp cap endavant pressionar totes les vies de passada.

El resultat van ser recuperacions constants a prop de l’àrea rival i generar ocasions de gol gràcies a la precisió de les passades. La circulació va ser fluida fins a trobar el punt de fer mal ja fos per dins amb Pedri o Morata o per les bandes amb Lamine Yamal i Nico Williams. Darrere d’ells, Rodri i Fabián empenyien com un tren de mercaderies perquè la piconadora pogués amb tot.

Aquesta manera de jugar va recordar molt l’equip de Guardiola quan pressionava a dalt en la primera etapa, amb jugadors com Samuel Eto’o i més endavant amb Pedro o Vila i el treball de Busquets per avançar la pressió acompanyat de Xavi i Iniesta. Messi també col·laborava en aquesta fase, igual com Henry l’any en què va estar amb el tècnic de Santpedor.

Pep Guardiola ha seguit amb aquesta filosofia posteriorment al Bayern o al Manchester City. En aquest sentit, la presència de jugadors com Rodri o Laporte, que tenen aquest futbol memoritzat, és de gran ajuda per al conjunt de De la Fuente. Rodri és el millor exponent per la seva capacitat d’interpretar el joc tant en atac com en defensa i el seu instint per recuperar pilotes ràpidament. La diferència d’Espanya amb el City és que no necessita incorporar un defensa per poblar més la medul·lar gràcies a la presència d’un Fabián Ruiz en un estat de forma pletòric i, en tot cas, i a tenir Mikel Merino a la recambra.

L’efecte Laporte també és de vital importància. Luis de la Fuente ha sigut criticat per citar un futbolista que juga a l’Aràbia Saudita, però va quedar demostrat que és un futbolista capital de la selecció per marcar l’estil des de darrere. Nacho, amb molèsties musculars, no té la mateixa capacitat de l’exjugador del City per dividir i buscar l’home lliure perquè al Reial Madrid mai s’ha jugat d’aquesta manera.

Espanya, a més, va guanyar la possessió a Itàlia per un 57% davant d’un 43%. Una diferència que va quedar llimada pels italians en la recta final del xoc, ja que hi va haver minuts d’un domini escandalós espanyol.

La batalla de la possessió

De la Fuente és un entrenador permeable i mou les peces en funció dels jugadors de què disposa. Contra Croàcia, Laporte no estava encara preparat per jugar i era més difícil tenir el control amb Nacho. La solució per evitar riscos innecessaris va ser fer moltes passades enrere a Unai Simón perquè xutés la pilota cap amunt.

Això va fer que Croàcia guanyés les pilotes dividides i amb la qualitat dels seus centrecampistes, amb Modric i Brozovic al capdavant, s’emportés la batalla de la possessió per 53% a 47%, però l’avantatge que compta del marcador va ser de 3-0 per a Espanya gràcies a la seva contundència a les dues àrees.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Contra Itàlia la història va ser diferent. Des de la pilota es van generar 20 aproximacions de gol per només 4 dels italians i es van completar 548 passades per 381 del rival. Una diferència que no es va plasmar en un resultat més voluminós per trobar-se amb un Donnarumma descomunal i pels errors en la definició.

L’estil d’Espanya, per tant, passa per aquestes mateixes senyes d’identitat que Pep Guardiola va mostrar al món des del 2009 i que la Roja va assimilar a grans trets per convertir-se en la millor selecció del món.