Apoteosi d’un màgic Espanyol

L’èxtasi va arribar en tan sols tres minuts de glòria just abans del descans, moments que no s’obliden mai i que sempre quedaran en la memòria dels 33.000 periquitos que van omplir l’estadi per animar sense desmai el seu estimat equip, aquest club que porta el patiment a l’ADN, però que també ofereix de tant en tant jornades com la d’aquest diumenge. Els dos gols de Javi Puado, amb el braçalet de capità al braç esquerre, van causar el deliri a les grades. L’Oviedo, que arribava a Cornellà amb l’avantatge de l’1-0 de l’anada, va morir a la caldera de l’Stage Front Stadium.

Ja són 23 anys els que acumula lluny de l’elit el quadre asturià, que va arribar al play-off de menys a més i va causar el respecte de tots els periquitos. Però l’Espanyol, irregular i erràtic en moltes fases del curs, va saber donar la cara quan tocava. Va tombar primer l’Sporting i va completar el pack asturià amb l’Oviedo. Ningú volia sortir a una dimensió desconeguda que s’hauria obert en cas de desastre. No ha competit mai dues temporades seguides el club periquito a Segona, una travessia que sí que han viscut altres històrics com l’Atlètic, el Sevilla o la Reial Societat. Per sisena vegada, el bloc català va ascendir a Primera, com va fer el 1963, 1970, 1990, 1994 i 2021.

El camí més llarg

L’ascens arriba en un context especialment delicat a l’entitat blanc-i-blava, marcat per l’austeritat econòmica i la incertesa entorn de la propietat. Les crítiques a la gestió de Chen Yansheng han sigut contínues durant el curs i un altre exercici a Segona hauria suposat una llosa terrible.

Gran part de l’èxit recau sobre l’esquena de Puado, autor dels tres gols de l’equip en el play-off. El barceloní va ser un dels jugadors que més va patir en el descens, com explicava en una entrevista amb EL PERIÓDICO al començament de temporada. El seu pare, el "seu millor psicòleg", com ell mateix va confessar, va ser vital per aixecar l’ànim i acabar completant una notable temporada.

Al seu costat no van faltar ahir Braithwaite i Melamed, el trident ofensiu d’un Espanyol que al final va acabar imposant el seu talent. Després d’una temporada traumàtica, iniciada amb Luis García a la banqueta, continuada per Ramis i conclosa per Manolo González, l’equip va acabar somrient. El tècnic gallec ha sabut unir el vestidor i confeccionar un bloc amb esperit que s’ha envalentit davant les adversitats per acabar segellant l’ascens pel camí més llarg i tortuós.

Tres mesos ha estat Manolo a la banqueta. Venia del filial i sense experiència en l’elit, però el preparador ha aconseguit l’objectiu amb gran nota. En l’última cita va apostar per dues novetats en l’onze: Melamed per Aguado, cosa que estava cantada, i Pere Milla per Brian Oliván al carril esquerre. L’exjugador de l’Elx, molt criticat en alguns moments del curs, s’ha destapat en aquesta nova demarcació i va acabar ovacionat pel públic.

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Milla, precisament, va protagonitzar la primera ocasió del xoc en un començament ple d’intensitat per part dels periquitos. L’Oviedo es va plantar a l’Stage Front Stadium amb la seva energia i agressivitat habituals. Es va trobar també amb la permissivitat de l’àrbitre Cordero Vega, de l’estil Mateu Lahoz, que va trasbalsar l’afició local. No van faltar els càntics d’"àrbitre culer" en una primera meitat amb més nervis que futbol. Fins que va aparèixer el senyor Javier Puado. El davanter va obrir el marcador després de rematar un córner i poc després va firmar el segon.

Quedava tota la segona part per davant, però ningú separaria l’Espanyol del seu objectiu. Carrión ho va provar tot, inclosa l’entrada de Santi Cazorla. Hi va haver moments d’angoixa, però res va frenar els periquitos. Joan García es va rescabalar del seu error a Oviedo, va tancar amb clau el marc local i va apuntalar un ascens merescut coronat amb una invasió apoteòsica dels seguidors.