Cara a cara Pogacar-Vingegaard

Tota la ciutat de Florència vessa cultura. No hi ha ni un carrer sense cap monument i quan no existeix l’incorporen al decorat, com quan Jonas Vingegaard i Tadej Pogacar passegen davant la rèplica de l’estàtua de David al Palazzo Vecchio de Miquel Àngel, el centre operatiu del Tour, que aquest dissabte arrenca d’una de les ciutats més boniques no únicament d’Itàlia sinó de tot el món.

Ha passat gairebé un any perquè la ronda francesa anunciï a la Toscana l’inici de l’estiu. No hi ha un mes de juliol sense Tour, tot i que alguns encara recordin el del 2020, quan la pandèmia el va obligar a desplaçar-se al setembre i córrer-lo amb mascaretes i sense públic. Llavors la prova va començar a Niça, on acabarà el 21 de juliol, una Grande Boucle, que per primera vegada des de la seva creació el 1910, no finalitzarà a París perquè la seguretat mana i és molt tràfec mobilitzar milers de policies per començar a protegir els Jocs mentre els ciclistes recorren els Camps Elisis.

176 corredors

A Florència van arribar dimecres els 176 corredors convocats per disputar el Tour. D’ells 174, inclosos Remco Evenepoel i Primoz Roglic, ho van fer gairebé de manera clandestina perquè només hi havia ulls per a dos ciclistes; el que té pressa per guanyar-lo i ja deixar-lo lligat i ben lligat després de superar l’etapa de gravel del 7 de juliol entre vinyes de xampany –una carrera de nou dies–, un Pogacar imperial com Miquel Àngel o Leonardo, els símbols més importants de la grandesa florentina; i el que desitja arribar amb el marcador en empat a la tercera setmana, als Alps, al seu territori i amb els músculs de les cames calentons després de 15 dies de competició, Vingegaard, el vencedor de les dues últimes edicions.

Per això, quan Vingegaard i Pogacar van arribar per separat al palau va ser com abaixar la bandera de quadres, com un senyal perquè comencés un nou duel entre els dos millors corredors del món, un Pogacar que ha vingut al Tour després de guanyar el Giro, sense esternudar però també sense que cap rival intentés ni tan sols atacar-lo, i un Vingegaard que hi va sense haver corregut gens, amb certa incògnita per això, després de la caiguda a Àlaba, el 4 d’abril, durant la quarta etapa de la Itzulia, que el va portar a estar 12 dies a l’hospital de Vitòria amb pneumotòrax, diverses costelles i una clavícula trencades.

Concentrat a Tignes

Per això, Vingegaard requereix rodatge després d’haver estat gairebé un mes concentrat a Tignes i entrenant-se com si fos un llegendari soldat dels Médici entre pujades alpines per mirar d’arribar a la forma que va destrossar la caiguda patida al País Basc. Per aquesta qüestió necessita arribar a la tercera setmana de competició viu en la general perquè allà, amb el Tour cuinat i a l’hora del famós tiramisú de Florència, necessita deixar fora de combat Pogacar, tal com va fer el 2022 i el 2023.

Per idèntica raó, Pogacar no vol donar ni un quilòmetre –potser els neutralitzats de dissabte pels carrers de Florència– de respir al doble vencedor del Tour, el que l’iguala en victòries, per trencar l’empat i assolir una tercera ronda francesa abans que Vingegaard posi la directa i les cames comencin a notar cert pessigolleig per la disputa del Giro.

Serà un inici de Tour de campi qui pugui davant el xafarranxo de combat que cridarà Pogacar des de l’inici parany d’Itàlia, amb la quarta etapa pujant ja pel Galibier, amb la contrarellotge del setè dia i, sobretot, amb la novena jornada, l’única diferent de totes, la que trampeja amb 34 quilòmetres de gravel, com se l’anomena ara, pistes sense asfaltar, no tan salvatge com la Strade Bianche, la clàssica dels trams de terra, que el fenomen eslovè ha guanyat en dues ocasions. Ell vol destrossar-ho tot el dia de Sant Fermí i Vingegaard es conforma amb enganxar-se com una paparra a la roda del seu fidel Wout van Aert perquè el Tour no se li converteixi en el Tourmalet, pel qual s’ascendeix el 13 de juliol.

Arribaran després els cims dels Alps amb la visita a Isola 2000, on no puja des del duel de 1993 entre Miguel Induráin i Tony Rominger, i la contrarellotge final disputada entre Mònaco i Niça.

Per Gino Bartali

Notícies relacionades

Tots els focus per als Chiefs

Històric bronze per al doble espanyol de tennis en cadira de rodes

Ha de ser també el Tour de la confirmació de Carlos Rodríguez, atent al duel al cim; del debut de Juan Ayuso, penalitzat artísticament com a gregari de Pogacar; del festival com a solista de Pello Bilbao; de l’alegria d’Enric Mas, després de temporada i mitja de tristesa; i de la incertesa de Mikel Landa com a ajudant d’Evenepoel, tot i que alliberat de feina si l’astre flamenc s’estrompassa a l’alta muntanya.

Que comenci la festa a la terra dels Médici, els Maquiavel, els Alighieri, els Boccaccio, Buonarroti, Da Vinci i, sobretot, Bartali, el corredor que resava mentre guanyava el Tour, salvava jueus de la barbàrie nazi i es convertia en un mite del ciclisme italià.