La sortida més dura que es recorda

Florència és una ciutat bellíssima on pràcticament resulta impossible caminar de tants i tants turistes que recorren els carrers a qualsevol hora del dia. La capital de la Toscana, la regió dels monuments, els vins i els paisatges idíl·lics, es convertirà avui en l’última sortida del Tour des de l’estranger i fins que Barcelona, el 2026, agafi el testimoni de la ciutat italiana, ja que l’any que ve el naixement de la carrera es produirà a Lilla, al nord de França i a prop de les llambordes de la París-Roubaix.

El Grand Départ, ara a la Toscana i en dos anys a Catalunya, és un esdeveniment únic, que reuneix visitants vinguts de tot arreu, tot i que certament Florència no els necessita, que tanca la ciutat i, sobretot, que la decora amb els colors grocs propis del Tour, que ven tot el seu arsenal de productes, tot i que als ciclistes, als veritables protagonistes de la carrera, se’ls veu poc, perquè pel centre florentí si caminar ja és complicat, pedalar resulta una tasca d’herois.

Així que els corredors es van quedar en hotels gairebé fortificats, tots als afores de la capital amb carreteres pròximes per entrenar-se i pensar en l’autèntic parany d’inici de carrera que el Tour i l’organització italiana els ha preparat per al primer cap de setmana, aquest dissabte amb arribada a Rímini i diumenge amb la meta a Bolonya.

Res de relax

Segurament que els campions del Tour italians homenatjats no s’haurien imaginat mai, excepte Vincenzo Nibali, l’únic amb vida, que un dia la carrera que ells van guanyar s’iniciaria a Itàlia; des d’Ottavio Bottechia, assassinat pels feixistes el 1927, fins al Tauró de l’Estret, el ja retirat Nibali, precedit pels triomfs de Gino Bartali, el campioníssim Fausto Coppi, Gastone Nencini, el gran Felice Gimondi i un Pirata anomenat Marco Pantani, nascut a Cesenatico, d’on parteix diumenge la segona etapa.

Perquè avui no està programada, ni de bon tros, una etapa de relax i arribada massiva a la vista, com ha passat gairebé sempre, excepte si es programava una contrarellotge com a debut del Tour. Hi ha l’esgarrifosa xifra de 3.600 metres de desnivell positiu, en una ronda francesa amb cara de Giro que descobrirà els Apenins i passarà per la república de San Marino, on s’ubiquen els dos últims dels set ports del dia.

Per això, totes les mirades s’adrecen cap a una única persona, un Tadej Pogacar que anuncia que vol fer història després de guanyar el Giro amb un triomf al Tour, un doblet que ningú aconsegueix des que ho va fer Pantani el 1998, el pitjor any del ciclisme, amb un pilot que rodava per un túnel envoltat de druides i amb l’EPO (sigles afortunadament ja en desús) circulant per les venes. "M’he entrenat molt bé i estic encara millor de forma que al Giro", ha repetit a Florència al recordar el triomf a Roma de fa un mes.

Notícies relacionades

Flick: "Estic molt orgullós, aquest és l’estil que vull"

La condemna va estar en la seva ineficàcia

Ningú descarta res, ni tan sols que Pogacar intenti al Tour el que no va aconseguir al Giro, vestir-se de líder el primer dia (en la ronda italiana ho va fer el segon i fins al final) tot i que corredors com el neerlandès Mathieu van der Poel mirin de posar-l’hi difícil.

Jonas Vingegaard va arribar ahir somrient al palau Vecchio, d’on va partir el carrusel de corredors que va travessar el centre de Florència. Xerrava amb Geraint Thomas, el veterà corredor gal·lès de l’Ineos, guanyador del Tour el 2018 . "Després de la caiguda al País Basc ser aquí ja és un premi", va dir en una conferència de premsa sense grans frases ni titulars. "Si és aquí és perquè el seu equip creu que pot lluitar per la victòria", va afegir ahir Enric Mas, una de les estrelles espanyoles. "L’UAE ja portarà el control en la primera etapa", va pronosticar, per la seva banda, Pello Bilbao. Així que ja tothom pendent des de l’inici d’un Pogacar temut per la seva bravura i en tot el Tour conegut de l’un a l’altre confí.