Alejandra Salazar: "Em quedaré amb les ganes de disputar uns Jocs Olímpics"

Tévostè 38 anys, i fa molt de temps que viu immersa en el món del pàdel. Ha format part de múltiples etapes diferents d’aquest esport. ¿Com ha viscut l’expansió del pàdel des de dins?

Vaig començar als 8 anys perquè la meva mare jugava, i al veure-la vaig voler provar. Em vaig apuntar a classes i fins avui sempre he jugat. L’expansió l’he viscut des de la satisfacció de veure com l’esport que estimes creix i es converteix en el que és avui dia. Va més enllà de la pala, mou la gent, agrada i enganxa. Fins i tot cura. Dona felicitat, i cada cop a més persones.

A nivell professional, com a esportista i com a dona, ha viscut també la lluita per aconseguir jugar en igualtat de condicions.

Ha costat moltíssim i hem passat per moltes fases. Des de la creació de l’Associació de Jugadores Professionals de Pàdel fins a l’equiparació dels premis. Ha sigut un trajecte llarg, però hem aconseguit molt. Encara falta camí per recórrer. Hi ha coses simples que demostren aquest canvi. Jo, per exemple, de petita no deia: ‘Vull ser jugadora professional de pàdel’. Però ara sí que hi ha nenes que ho diuen. La professionalització de les dones en el pàdel ajuda que cada vegada puguin posar-s’hi seriosament més joves. Hi ha més eines, més disciplina, i això forjarà jugadores amb més experiència, però més joves. Tant de bo tingués 10 anys menys i pogués viure això més anys, però estic acabant la meva carrera esportiva.

¿Hi ha alguna cosa que trobi a faltar del pàdel abans del ‘boom’?

Potser el compromís més gran en les parelles. Avui es vol aconseguir el resultat de seguida i si en tres tornejos no sorgeix, canvies de parella. Aquest compromís i dedicació per millorar amb la companya a mitjà termini s’ha perdut.

¿Com ha gestionat vostè la relació amb les seves parelles de joc?

Sempre he intentat tenir empatia i conèixer bé l’altra persona. Saber els seus gustos i tractar-la sempre en funció del que ella necessita per fer-l’hi fàcil. Crec que així es rendeix millor i que l’empatia permet treure la millor de les dues jugadores. Crear un bon ambient és essencial, cal parlar-se amb respecte... Amb els anys he descobert que tenir un psicòleg que treballi amb tot l’equip, no només amb les jugadores, és crucial.

¿Quina és la seva fortalesa més gran com a jugadora?

Precisament que crec que amb totes les companyes que he tingut he pogut arribar a fer que traguessin el millor de si mateixes. Que juguessin bé i se sentissin a gust. Això és difícil, i he dedicat moltes hores per aconseguir-ho.

El seu palmarès és impressionant. ¿Quin creu que ha sigut el seu èxit més important?

Potser del que estic més orgullosa és que el 2022 necessitàvem enllaçar sis tornejos sense perdre per aconseguir ser número 1. I ho vam fer. Vam patir molt, però Gemma Triay i jo vam acabar l’any com a líders.

¿Quin li queda per aconseguir?

El que em quedarà per complir és poder competir en uns Jocs Olímpics. El pàdel encara no és olímpic, i tot i que indiscutiblement ho serà, ja no crec que hi arribi a temps.

¿Si hagués de tornar a començar la seva carrera esportiva ho faria igual?

Ha canviat tot tant que segurament seria molt diferent. Si pogués tornar a començar intentaria treure el màxim partit de la professionalització que hi ha avui dia des de molt joves. Les nenes avui ja viuen enfocades per i per al pàdel. La meva generació estudiava, no crèiem que ens poguéssim guanyar la vida amb el pàdel.

Notícies relacionades

"La rivalitat ens fa millors"

Diogo Costa rescata Portugal en una nit nefasta de Cristiano

¿Quins frens ha trobat en la seva carrera?

Les lesions, sens dubte. Estic operada dels dos genolls, vaig tenir un pneumotòrax , una miocarditis al cor, el colze... Més enllà de les situacions personals que afecten l’ànim, les grans limitacions han sigut sempre les lesions. Quan et veus apartat del camp, no és només el dolor físic, sinó el mental.