Pogacar es vesteix de groc mentre Vingegaard proclama el seu retorn

Hi va haver gent que va col·locar la tenda de campanya per dormir al cim del santuari de la verge de San Luca per aconseguir la primera posició a les tanques que protegien els corredors. S’havia de pujar a peu des del centre de Bolonya amb una calor insuportable. Hi havia dubtes que l’esforç, potser amb fuga consentida, no hauria valgut la pena. Quin error i quina falta de fe, la que mou el Tour i la que sempre converteix aquesta carrera en tot un esdeveniment màgic. ¡Ataca Tadej Pogacar! ¡Respon Jonas Vingegaard! ¿Què més podien demanar?

Ja en van dues etapes i ja s’han descobert dues coses. Una, que Pogacar és una fera inconformista i el "caníbal" del segle XXI, no hi havia cap dubte. L’altra, en canvi, l’exquisida forma de Jonas Vingegaard, s’havia de demostrar sobre l’asfalt.

Tot va començar de bon matí a l’interior de l’autobús de l’UAE aparcat a Cesenatico, la ciutat de l’Adriàtic que va veure néixer Marco Pantani. Tots sabien que la pujada al santuari de la verge de San Luca era dura, perquè allà es va celebrar la cronoescalada inaugural del Giro del 2019 que va guanyar Primoz Roglic. No arribava a dos quilòmetres d’esforç, però calia retorçar-se i patir.

Pogacar va escoltar els seus directors, que li van recomanar atacar. "Havíem de comprovar si Jonas havia arribat al Tour prou en forma", va explicar a la RAI Joxean Fernández Matxin, el tècnic basc de Pogacar. "El ritme era alt i s’havia de provar. Jonas respondre ràpid. No m’ha sorprès", va reconèixer Pogacar, ja amb el mallot groc posat.

Anava per davant la fuga, de la qual va sortir victoriós el francès Kévin Vauquelin. Semblava que el pilot dels il·lustres ja havia donat l’etapa per sentenciada i tots arribarien tranquil·lament a Bolonya. No obstant, Vingegaard corria amb la mosca darrere de l’orella. No tenia al seu costat Wout van Aert, que havia caigut i corria amb les cames adolorides. No feia més que girar-se, buscava Pogacar. Pendents superiors al 10% eren una invitació a l’atac.

De sobte, com si esclatés un globus, com si una alegria col·lectiva s’apoderés dels carrers de Bolonya, un esclat de joia, Pogacar atacava; el típic canvi de ritme patentat pel fenomen d’Eslovènia. Igual que els que va fer en el Giro. Però, Déu meu, amb una notable diferència. Hi va haver resposta, la que no va obtenir en la ronda italiana ni en cap altra carrera al llarg de l’any. I no va ser la d’un ciclista espontani en una tarda de glòria. Pogacar es va tombar lleument i va veure l’única cosa que no voldria haver vist; ni més ni menys que un Vingegaard magnífic.

En la segona etapa va esclatar l’espectacle que només són capaços de protagonitzar dos ciclistes, Vingegaard i Pogacar, que es van quedar sols, rellevant-se, pedalant de tu a tu, com si parlessin de guanyador a guanyador des d’una tribuna d’oradors.

Allà eren els dos; un per agafar el jersei groc per accident, l’altre per guanyar-se l’admiració infinita i demostrar que havia tornat, que no tenia complexos en una baixada –tot i que es va espantar al tocar el pedal amb el terra– després de l’accident d’Àlaba el 4 d’abril i que la preparació espartana a Tignes havia valgut la pena.

Festiu i emocionant

Notícies relacionades

‘Sport’ celebra la Gala Valors amb un gran acte a Madrid

Sebastián Álvaro: "Viure amb les absències dels companys et fa envellir prematurament"

Van ser 10 quilòmetres de fantasia, de dibuixos animats, d’efectes especials, d’èxtasi total. Pogacar va descobrir que hi ha algú que li planta cara i que, si guanya el Tour, haurà d’esforçar-se molt més que en la victòria del Giro. Vingegaard va comprovar que era el mateix d’abans de la caiguda al País Basc i que, com el 2022 i el 2023, en les dues victòries a París, no temia Pogacar, el podia seguir a la perfecció i qui sap si rematar-lo als Alps o al Pirineu. "Ha sigut una petita victòria per a mi, sobretot perquè puc anunciar que he tornat", va celebrar el danès.

Remco Evenepoel va respondre en la distància, va demostrar una enorme tossuderia, va accelerar com un boig en la baixada, sempre seguit de prop per Richard Carapaz, i va capturar a la meta els seus adversaris. Roglic ni ho va intentar i va arribar a la línia de meta a 21 segons, en el grup on hi havia els espanyols Juan Ayuso, Pello Bilbao, Mikel Landa, Enric Mas i Carlos Rodríguez. A Bolonya es va començar a dibuixar una cosa molt més bonica que una fuga consentida, ni més ni menys que un Tour alegre, festiu i emocionant.