Girmay es converteix en el primer ciclista negre que guanya en el Tour

Per una avinguda de Florència anava dimecres Biniam Girmay acompanyat pel seu company sud-africà Louis Meintjes, un escalador que mai acaba de despertar. Portaven un cotxe de l’Intermarché, el seu equip, protegint-los de l’intens trànsit. Era missió impossible entre un turment de semàfors i de cotxes que miraven de colar-se per tot arreu. Ells, els ciclistes professionals, per donar exemple, respectaven el vermell, cosa que d’altres no fan, i es passaven més temps amb el peu a terra que pedalant.

No podia imaginar Girmay que Itàlia tornaria a ser la terra dels somnis complerts. El 2022 es va convertir en el primer corredor de raça negra que guanyava, amb una victòria en el Giro, una etapa d’una gran volta. Va superar ni més ni menys que Mathieu van der Poel, que es va abraçar amb ell tot just traspassar la línia de meta. Del Giro al Tour, sempre a Itàlia, Girmay, a Torí, en un dia més primaveral que estiuenc, va passar a la història per ser el primer ciclista negre que triomfava en la ronda francesa. Mai havia passat. Tampoc que un equatorià, Richard Carapaz, es convertís en líder de la carrera.

Girmay guarda un record agredolç de la victòria en el Giro perquè el tap de suro de l’ampolla de prosecco es va disparar abans que el corredor l’obrís per regirar el líquid i celebrar la victòria. Li va impactar a l’ull i va haver d’abandonar la carrera. Des d’aleshores, sigui prosecco, xampany o cava, les ampolles s’entreguen obertes als ciclistes.

Oberta també estava la victòria d’una etapa massa llarga, 230 quilòmetres, la més extensa d’aquest Tour; un dia en què els corredors, que dormien majoritàriament a Bolonya, van haver de matinar i esmorzar als autocars per anar a Piacenza, embussos inclosos, a 152 quilòmetres. Estava en joc la distinció de millor velocista, una cosa per a la qual lluitaven esprínters com Jasper Philipsen, Fernando Gaviria (segon a l’etapa), Sam Bennett o Mads Pedersen. I, sobretot un mite vivent de la velocitat, Mark Cavendish, que persegueix batre els 34 triomfs d’etapes de Tour d’Eddy Merckx, estan empatats, però fins ara només se l’ha vist endarrerit.

Arribada accidentada

Girmay, en una etapa sense atacs, una llauna prèvia només alegrada per l’energia dels últims 10 quilòmetres, estava disposat a passar a la història, per Eritrea, on el Tour se segueix amb passió. I per complir el somni pel qual es va fer ciclista, art que li va inculcar el seu pare, un boig de la competició entre bicis. Guanyar en el Tour, ser el tercer africà en fer-ho, tot i que els altres dos eren blancs.

Va passar en un esprint amb accidents inclosos. A 2,3 quilòmetres, una caiguda va partir el pilot. Al darrere es van quedar tots menys Carapaz que volia creuar la meta abans que Tadej Pogacar, líder per accident, perquè no volia encara la primera posició.

Notícies relacionades

Max i Eurosport, la imatge dels Jocs

ADN Barça per als primers Jocs de la selecció femenina

Girmay movia la bici a 63,3 per hora amb el motor de les cames. Gaviria, l’esprínter colombià del Movistar, mirava de reivindicar-se per confirmar l’estranyesa que va produir la seva alineació en l’equip espanyol. Poc li va faltar, però era el dia del corredor eritreu.

Avui tot canvia. Ja fa uns anys que als organitzadors del Tour, Vuelta o Giro no li cauen els anells a l’hora de col·locar etapes d’alta muntanya sense temps a entrar en calor. En la quarta etapa arriba el llegendari Galibier, acompanyat de Sestriere i de Montgenèvre. Gairebé res. Torna l’espectacle Pogacar-Vingegaard. Del cim del Galibier a la meta de Valloire hi ha 19 quilòmetres en descens. ¡Quin dia! ¡Més llenya! És el Tour.